Article: “Ter – Llobregat, miopia i desamor”

Posted on 24 de Setembre de 2012 per

0


Autor: Joan Gaya

La història és ben explicita i és al rerefons de la creació d’Aigües Ter – Llobregat (ATL), el 1990. L’abastament a Barcelona, i els municipis metropolitans, basat fonamentalment en la portada d’aigua del Ter i el reforç dels recursos del Llobregat, s’havia resolt fins aleshores amb inversions gestionades pels ens locals beneficiaris. La interrelació entre els diferents sistemes locals, ja en contacte, demanava una ordenació amb caràcter regional. Per fer-ho, s’aprofità l’ordenació de les competències hidràuliques efectuada de Llei 17/1987, que “atribueix a la Generalitat la promoció i l’execució de les actuacions de política hidràulica que són necessàries per pal·liar els dèficits i els desequilibris que hi ha a Catalunya, acomplir la política d’abastament d’aigua, sens perjudici de les competències de les administracions locals en aquesta matèria, i prestar els serveis públics dependents o derivats d’aprofitaments i d’obres hidràuliques que afecten àrees del seu territori”.

És a dir, la creació de l’ens d’abastament Ter Llobregat va ser una conseqüència de la voluntat d’ordenar un sistema d’abastament que ja de fet s’havia convertit en regional, tot i que la seva concepció i gestió encara es feia amb criteris locals. Basada en un sentiment compartit, la llei fou aprovada amb una àmplia majoria al Parlament de Catalunya i l’aportació dels actius procedents dels ens locals va permetre l’inici de les operacions del nou ens públic.

L’aportació de recursos dels ens locals ha continuat de forma ininterrompuda durant els 22 anys de vida d’ATL. Les obres realitzades per aportar o millorar l’abastament en alta als diferents municipis han seguit, comunament, la pauta del finançament compartit al 50% pels ajuntaments beneficiaris. D’aquesta manera ATL té, agrupats en el seu balanç, les instal·lacions cedides inicialment pels ens locals, les realitzades de forma cofinançada amb els ens locals, i els realitzats directament per ATL.

Les actuacions previstes per privatitzar la gestió d’ATL pretenen recuperar el valor dels actius adscrits a la concessió, amb un valor estimat de 1.480 milions d’euros, que si es dedueixen les subvencions rebudes es redueix a 995,5 milions d’euros. Aquests 995,5 M€, són la justificació conceptual de l’aportació demanada als licitadors.

La qüestió provoca diverses preguntes que fins ara no s’han tractat:

  1. Quin és el detall i valor dels actius segons els diferents orígens?
  2. Per què, en el moment en que es decideix posar en valor (i per tant, a tarifa) aquests actius només se n’hi posa una part?.
  3. Per què es considera que la totalitat d’aquest valor correspon a la Generalitat?
  4. Quin és el valor real que obtindrà la Generalitat amb una aportació diferida en 50 anys?
  5. Quins seran els avantatges per al cicle de l’aigua a Catalunya?

Òbviament, el pacte fundacional d’ATL queda violentat amb aquest plantejament. És ben evident que ATL no es va fundar per acabar així i, més enllà de les dificultats actuals, val la pena analitzar el que ha pogut passar.

 

Els errors

Fins a èpoques molt recents, ATL ha desenvolupat la seva tasca en un clima de consens polític i professionalitat contrastada. Ha estat una empresa basada en l’explotació de les instal·lacions que li han estat encomanades, les inversions que ha efectuat han estat moderades i en general s’han finançat amb aportacions de l’administració hidràulica o dels ens locals. El seu endeutament era molt baix.

La política tarifària ha evolucionat al llarg dels anys tendent a millorar la garantia dels ingressos fixes, de manera que la seva activitat de venda d’aigua i la facturació fossin més predictibles.

Ara bé, la Llei 17/1987, atribueix a la Generalitat la promoció i l’execució de les actuacions de política hidràulica que són necessàries pera pal·liar els dèficits i els desequilibris que hi ha a Catalunya i acomplir la política d’abastament d’aigua. Aquesta obligació de la Generalitat no s’ha començat a materialitzar fins èpoques molt recents i quan l’ACA ja no tenia capacitat d’endeutament.

La negligència històrica –que ha produït innecessàriament reiterats episodis de “sequera”- i la crisi financera de l’ACA van determinar un canvi d’escenari pel qual a ATL se li va atribuir protagonisme com a societat inversora, justament per la seva solvència. I aquí, essent com sempre ha estat una excel·lent societat pública de gestió – ATL s’ha vist arrossegada per la crisi general de finançament del cicle de l’aigua.

Certament els errors s’han multiplicat quan s’ha faltat a la necessària revisió de tarifes prevista i no aplicada en els darreres anys. Endeutar algú i negar-li els recursos per equilibrar els comptes és la millor manera d’enfonsar-lo.

 

La frivolitat

Incomprensiblement, l’avantprojecte que prepara la privatització d’ATL comença amb una afirmació que, a més de no ser certa, és innecessària: “la Llei 10/2011 estableix un canvi en la forma de prestació dels serveis d’abastament d’aigua en alta a través de la xarxa Te r- Llobregat, que ha de passar a prestar-se en règim de gestió indirecta”. En realitat, la Llei parla de la possibilitat, no de l’obligació.

Sembla doncs, que es presenta com un imperatiu de llei el que és simplement una opció. I és que en el fons, les decisions que s’estan prenent en relació a ATL no tenen justificació ni en el marc de la política hidràulica, ni tan sols en el marc dels problemes financers d’ATL. La privatització d’empreses rendibles com TABASA mostren que, en realitat, es creu en el futur d’ATL, que simplement passa per un mal moment. Si ATL no tingués futur, tampoc no seria privatitzable.

L’operació en la forma en que es planteja falta greument al pacte fundacional d’ATL i adquireix un caràcter vergonyant en el que les coses no es diuen pel seu nom, com si el problema fos, només, la gestió del govern anterior. Políticament és parcial i institucionalment es resol de forma desigual per als interessos de les parts; hi ha un guanyador, la Generalitat, i diversos perdedors: el cicle de l’aigua, els ajuntaments i els usuaris. I el guanyador, vista la desproporció entre el que es dóna i el que es rep, obtindrà, en el millor dels casos, una victòria pírrica.

 

Diners i política: què ens ensenya la crisi?

Sembla que el diner és la mesura de totes les coses, però potser no és així.

  • Com mesurar amb diners la pèrdua de capital gestor en l’àmbit públic en una empresa viable i tradicionalment ben gestionada?
  • Com mesurar la pèrdua de consens ( o l’abús de confiança) amb els municipis tributaris que ara veuran com se’ls apuja l’aigua en alta sense que es valorin els actius aportats al sistema?
  • Com mesurar la pèrdua de transparència en la formació dels costos de l’aigua que tindrà la privatització de la seva gestió?. Quin increment de dificultats s’observarà per comprendre els costos si finalment hi ha interessos privats coincidents en la gestió d’ATL i en la distribució de l’aigua en els municipis que la reben d’aquest operador?
  • I el que sí és diner i política: la consagració definitiva de que el Ter serà, per ser el més barat, el proveïdor prioritari del sistema, és a dir que seguirem per 50 anys més ( i ja en seran gairebé 100), esperant que es respectin les prioritats del riu expressades solemnement en tots els àmbits formals, des de la llei franquista del 59 fins al compromís de Celrà del conseller Baltasar, l’any 2008. D’aquí es podrà mesurar el cost ambiental ( o, més ben dit, l’estalvi en diners) derivat de l’incompliment de la llei i els compromisos. Ens podem imaginar una situació similar a l’Ebre?

I si parlem de diners, el negoci públic és ruïnós: a canvi de rebre 900 M€ en 50 anys, la tarifa d’aigua en alta s’incrementa un 119% segons les estimacions més moderades. L’Avantprojecte expressa que les tarifes previstes en els 50 anys seran inferiors a les previstes en el Pla Financer aprovat per ATL l’any 2010. Però, el que abans era un finançament a 15 anys ara ho és a 50 anys i amb les pèrdues de capital públic abans expressades, que produiran riscos nous d’increment tarifaris a l’aigua en alta i en baixa.

A més de perpetuar la pèrdua de capital públic cal subratllar que aquesta operació

  • No contempla inflació, que s’aplicarà sobre els paràmetres estrictament financers que s’han estudiat.
  • Els increments del cost energètic ho poden invalidar, i en tot cas incrementaran la condemna de Ter, que no té aquests costos. El Conseller Recoder ha estat molt clar a les declaracions publicades el 19 de juliol.
  • El model financer preveu uns ingressos financers de 1.693,7 M€ que naturalment no es reinvertiran, a més de 1.668,3M€ de beneficis del concessionari. Tot i això, la previsió és molt optimista: ja s’ha informat de les pressions per rebaixar l’aportació inicial dels licitadors i les pretensions de rendibilitat d’alguns actors poden arribar al 15%.

El resum és ruïnós, tan políticament com financerament. Ens vendrem la joia a preu de parrac. Qui ha valorat tot el que perdrem en consens social i autoestima col·lectiva?

 

El regulador

L’aigua és un servei regulat, i les tarifes s’han de sotmetre a l’examen i aprovació del regulador. Ara bé, com fer una bona regulació?. Les bases per al bon funcionament del regulador, són, en primera instància la seva habilitació legal, la capacitat organitzativa i professional i l’accés a una informació certa i suficient. En els darrers temps, el món i el nostre país en particular ens han ofert molts exemples de mal funcionament del regulador i aquest és un debat que sens dubte està destinat a ser aprofundit en el futur.

El mateix banc d’Espanya acaba de reconèixer que no ha estat a l’altura com a regulador de les actuacions de les entitats financeres que han dut a la crisi que patim.

En el cas de l’aigua, les dificultats genèriques del regulador es poden veure incrementades per algunes dificultats objectives:

  1. La pèrdua de capital públic professional que inevitablement comporta una privatització tan significativa com la d’ATL.
  2. Els eventuals interessos creuats entre el gestor de l’abastament en alta i els que ja operen a Catalunya en molts sistemes de distribució. Tot i que aquesta afirmació es pot qualificar d’apriorisme, és ben cert que no s’ha emès cap regla limitant que asseguri que això no podrà passar. És ben coneguda la dificultat de regular el mercat elèctric i aquest element n’és un factor important que provoca dubtes sobre la lliure competència en la formació dels preus.

 

Els actors polítics: valors i responsabilitat

Probablement ningú no està en condicions de donar lliçons i tothom ha de reflexionar sobre la seva conducta: CiU és la força que té més responsabilitat en la qüestió simplement perquè ha governat més anys que ningú i el model d’administració i finançament insuficient del cicle de l’aigua a Catalunya ha estat creat sota els seus mandats. El PSC ha actuat sempre com a força municipal i no té un model propi per a Catalunya, en general espera el posicionament dels altres i procura passar sense fer soroll; en els governs que ha participat ha abandonat la qüestió en mans d’ICV i li ha negat el finançament necessari per al cicle de l’aigua quan s’ha demanat ICV ha fet un discurs ecologista políticament benintencionat i econòmicament costós.

En el primer Pacte del Tinell, la prioritat en política hidràulica era – literalment – no fer camps de golf per estalviar aigua. Posteriorment, quan va comprendre la necessitat de finançament de la política hidràulica no va trobar suport dels seus socis. L’etapa final, amb el sr Baltasar al davant, és la més desastrosa que es recorda en la història hidràulica de Catalunya. Queda per aclarir per què es va forçar la marxa d’un conseller que havia comprès la naturalesa del problema i es va substituir per una persona que ni en sabia ni en va voler aprendre.

ERC no va sortir mai dels pronunciaments generals i un cert populisme seguidista de les posicions d’ICV. En el moment d’acordar mesures econòmiques importants per resoldre els dèficit financer del cicle de l’aigua es va alinear amb el PSC. Finalment, el PP no ha fet política catalana específica en la qüestió. La seva posició ha estat la de Madrid. S’ha vist en la contradicció de recolzar una solució per a València i Múrcia tot rebutjant el transvasament de Roina i les dessaladores. La solució, l’Ebre.

La situació que vivim, com en altres àmbits, deriva d’un menysteniment dels valors i dels serveis públics com element de vertebració social i desenvolupament econòmic.

Mai no es perd el que es valora, en especial quan la valoració supera l’àmbit estrictament econòmic. La deixadesa del passat no legitima cap dels grans actors per justificar la privatització d’ATL. I no es pot afirmar de forma seriosa que la privatització suposa un pas endavant en l’eficiència: en el fons es pretén substituir una empresa pública per una privada que no accepta riscos i que introdueix els nous riscos que abans s’han esmentat. L’eficiència en aquests casos és un pretext: no és l’objectiu essencial que es persegueix amb la privatització: por què li’n diuen amor si volen dir sexe?

La recuperació dels serveis públics ha de sortir de la societat: la democràcia no va sortir espontàniament del franquisme i la regeneració social no sortirà de l’estatus actual. Un cop més, com tantes vegades ha fet el país, caldrà començar de nou des de baix.

Advertisements