Un riu sense vida – Privatitzar la gestió d’Aigües Ter-Llobregat complica encara més el paper econòmic i social del Ter a les comarques gironines

Posted on 14 de Novembre de 2012 per

2


Font: El Punt Avui

Esgotat, el Ter contempla com queda una vegada i una altra fora de l’equació per la gestió de l’aigua a Catalunya. Des de mitjan anys 60, el riu ha estat el gran subministrador de l’abastament d’aigua potable a la zona metropolitana de Barcelona. És un esforç que, des del pantà de Susqueda en avall, ha repercutit directament en la funció econòmica, social i ecològica que tradicionalment havia ofert el riu a les comarques gironines. El transvasament del Ter cap a Barcelona es va regular durant el règim franquista, amb la llei del Ter que es va aprovar el 1959. Era un text que prioritzava l’abastament de Girona i la Costa Brava, les necessitats dels regants i un cabal mínim circulant de 3 metres cúbics per segon a Girona. Un cop complerts aquests requisits, es podien transvasar fins a 8 m³/s a Barcelona.

Avui en dia aquella llei continua vigent, però ha estat reiteradament incomplerta en funció de les necessitats d’un sistema de gestió de l’abastament d’aigua potable desequilibrat i caduc. Es calcula que en els últims quinze anys, la llei s’ha incomplert 193 dies de mitjana a l’any. I és que en el mig segle de transvasament, la població del país gairebé s’ha duplicat. En canvi, l’entrada mitjana de cabal al Ter s’ha reduït fins a prop de la meitat a causa del canvi climàtic i en els usos del sòl: al pantà de Sau hi entra un 44% menys que fa més de 40 anys enrere. Aquesta evolució no s’ha correspost amb una redistribució dels recursos, i la gestió de l’abastament de l’aigua potable es manté igual que en els anys 70. L’única novetat ha estat el pantà de la Baells, acabat el 1976, i les dessalinitzadores de Blanes i, sobretot, la del Prat, posades en marxa el 2003 i el 2009 respectivament. De fet, la del Prat és l’única obra que aporta nous recursos externs a la zona metropolitana, i pot produir fins a 2 m³/s, lluny dels 15 que necessita regularment. Malgrat això, la realitat és que l’alt cost econòmic i energètic en la fabricació d’aigua dessalinitzada fa que en condicions normals funcioni al mínim rendiment, sense gairebé aportar recursos extres al sistema. Per tant, no han servit per resoldre la garantia de subministrament al prop del 90% de la població catalana, que es concentra a les conques internes i que es continua abastint bàsicament del Ter, el Llobregat i aqüífers propis.

La manca d’una política hídrica global sostenible econòmicament i ambientalment, adaptada als canvis a què ha evolucionat el país, també ha estat condicionada per la separació entre les conques internes i la conca de l’Ebre. A l’Ebre, competència de l’Estat, també s’hi inclou el Segre i els afluents com les dues Nogueres, i hi ha hagut sempre un fort rebuig social a qualsevol transvasament, com el que ja abasteix bona part del camp de Tarragona, fora de la seva conca. Les necessitats ambientals del delta de l’Ebre i l’aigua que requereixen els regants de la conca han estat sempre els grans arguments contraris de connectar el «minitransvasament» de Tarragona fins a la xarxa Ter-Llobregat. Aquesta situació s’ha vist amb resignació i injustícia des de la conca del Ter, ja que si bé el riu gironí té un cabal mitjà de 12 m³/s abans del pantà de Sau, l’Ebre porta 530 m³/s a Tortosa, a prop de la desembocadura.

Però lluny de buscar conflictes territorials, les entitats i administracions vinculades al Ter han centrat el discurs no pas en l’eliminació del transvasament sinó en la reducció de la quantitat actual amb què es produeix i garantint un cabal mínim ecològic que es compleixi i satisfaci les necessitats del riu. La canonada que porta l’aigua de l’embassament de Susqueda cap a Barcelona té una capacitat de 8 m³/s, que quan es produeix representa tres quartes parts del cabal. I això té unes conseqüències notables sobre la salut ambiental del riu i també sobre els usos recreatius i econòmics de la conca.

L’impacte ecològic principal afecta sobretot a partir dels embassaments de Susqueda i el Pasteral, on el cabal queda reduït a la mínima expressió. De fet, bona part de l’aigua que circula pel riu a partir de Girona prové de la depuradora de la ciutat, que la retorna al riu un cop netejada. Aquesta manca d’aigua ha alterat l’ecosistema del riu, amb episodis puntuals de mortaldats de peixos i eutrofització de les aigües, que també hi han facilitat l’entrada d’espècies invasores. A més, l’alteració del règim hidrològic –a l’estiu, que és quan hauria d’estar més sec, és quan el riu porta més aigua per servir els regants– també ha ajudat a deteriorar el medi natural propi. També s’ha de tenir en compte l’esgotament dels aqüífers i la posterior salinització dels més propers a mar, que ha obligat alguns ajuntaments a buscar alternatives d’abastament com la canonada que va de Susqueda a la Costa Brava del centre.

L’altre gran impacte l’ha notat l’activitat econòmica, principalment en el sector agrícola del baix Ter, que estan acostumats a ser objecte de restriccions en les èpoques de sequera. Les comunitats de regants han fet avenços importants en l’estalvi d’aigua, amb inversions com la canalització d’alguns dels regs i la implantació també de millors sistemes d’irrigació. Però en canvi, s’han lamentat sempre que això no ha anat acompanyat de polítiques actives en la defensa del Ter, ni en contraprestacions pel cabal perdut i les repercussions econòmiques que això ha tingut. Són unes repercussions que també han posat de manifest patronals i sindicats, ja que amb la manca de cabal han perdut atracció turística i lúdica del riu.

L’últim exemple d’aquest maltractament ha estat la privatització de la gestió d’Aigües Ter-Llobregat, que s’ha adjudicat al conglomerat encapçalat per Acciona. Les condicions permetran que en la majoria d’anys es puguin transvasar 166 hm³ anuals, una capacitat inferior als 190 hm³ de bona part de l’última dècada, però superior als 115 hm³ màxims compromesos pel govern anterior i ratificats inicialment per l’actual. Tot i que s’assegura mantenir un mínim cabal ecològic, aquest contracte donarà uns drets sobre l’aigua del Ter independents de la futura evolució climàtica i de les necessitats de la conca. I més, tenint en compte que actualment l’aigua del Ter és la més barata per abastir Barcelona, amb un cost de producció d’uns 8 cèntims per metre cúbic, a diferència dels 23 del Llobregat i dels prop de 50 de l’aigua dessalinitzada.

En els sectors territorials implicats en la gestió de la conca s’ha tornat a insistir en la necessitat d’un pacte català de l’aigua, que garanteixi el subministrament a l’àrea metropolitana respectant el Ter; i, per tant, evitar més episodis en què les èpoques de secada posin en risc l’abastament a gairebé tota la població catalana.

Mobilització social per al cabal del riu
La recuperació de cabal del Ter ha estat defensada a través de diversos actes i manifestos aquests últims anys a les comarques gironines i també a Osona. Després de l’última secada, al juny del 2008, cap a dues mil persones es van manifestar a Girona. Des d’aleshores, diverses entitats han mantingut un treball constant i de caràcter més tècnic en la defensa del riu. Arran de l’anunci de la privatització de la gestió d’ATLL, el debat ha revifat i la veu del Ter s’ha tornat a sentir amb més força. L’Observatori del Ter ha editat un llibre i ha emprès diverses accions reivindicatives, com col·locar banderes reclamant el retorn de cabal en diversos ponts de Girona. Tant l’Observatori com el Consorci Alba-Ter, que agrupa diverses administracions, han presentat mocions als ajuntaments a favor de preservar el cabal del riu.

Aigua per unir
Les entitats vinculades al Ter s’han ajuntat amb Compromís per Lleida formant el que han anomenat Aigua per Unir. Es tracta d’una iniciativa sorgida a propòsit de les reflexions que a Lleida i Girona es van fer sobre el model de gestió hídric a Catalunya i a favor d’un pacte nacional per l’aigua, coincidents en diversos punts. Per exemple, a Girona es reclama que es redueixi el transvasament del Ter i que l’esforç que suporta sigui compartit per altres fonts i conques. I a Lleida, alguns sectors han proposat destinar aigua del Segre a la zona metropolitana a canvi d’una política territorial amb més inversions adaptades a les necessitats de desenvolupament de la demarcació.

Anuncis