Notícia – La factura de l’aigua es dispararà per enriquir negocis privats

Posted on 8 de gener de 2013 per

0


Font: Setmanari Directa

Dutxar-se, rentar els plats o, simplement, obrir l’aixeta són tres de les moltes activitats que, a partir de l’any vinent, seran força més costoses per a la població catalana, després que cul­mini el procés de privatització d’A­igües Ter-Llobregat (ATLL), l’em­presa pública que presta el servei en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de Barcelona, l’àrea metropolitana i nou comarques del voltant (fet que su­posa l’abastiment de prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis). L’externalització del servei durant 50 anys a Agbar o Acciona, que encapçalen les dues aliances que opten a la concessió, anirà acompanyada d’un notable encariment del rebut de l’aigua.

El 25 de juliol d’enguany, el consell d’administració d’ATLL va aprovar un increment del 70% en la tarifa que li han de pagar les empreses de distribució en baixa –que fan arribar l’aigua dels dipòsits a les llars–, de manera que, a partir de l’1 de novembre, passarà de 0,38 a 0,65 euros el metre cúbic.

Les companyies distribuïdores, independentment de si són públiques o privades, acabaran fent repercutir la pujada en la tarifa que paguen les usuàries, que augmentarà entre el 25% i el 35%, segons els càlculs de la plataforma Aigua és Vida, que s’oposa a la privatització, la més important en la història de la Generalitat. L’encariment final, però, serà superior. Mentre que l’oferta d’Acciona planteja un preu de 0,71 euros el metre cúbic, la d’Agbar s’enfila fins a 0,79. Sigui quina sigui l’escollida per la Generalitat, la tarifa haurà augmentat prop d’un 100% en pocs mesos.

“El segon increment només va destinat a garantir el benefici industrial de la futura concessionària”, apunta en unes declaracions a la Directa Eloi Badia, un dels portaveus d’Aigua és Vida, que agrupa associacions veïnals, sindicals, ecologistes i solidàries. No es tracta, precisament, d’un benefici modest, sinó de 1.600 milions d’euros nets durant les properes cinc dècades, segons un estudi de l’organització.

Empresa viable

Un dels motius esgrimits pel go­vern d’Artur Mas per desfer-se d’Aigües Ter-Llobregat –propietària de les instal·lacions que potabilitzen l’aigua dels dos rius i també de plantes de dessalinització com la del Prat– és que és deficitària (l’any passat va perdre 34 milions) i que arrossega un deute molt elevat (663 milions). Rubén Tello, delegat de CCOO al comitè d’empreses d’ATLL, matisa les xifres: “El deute s’ha disparat perquè l’empresa ha assumit el cost d’infraestructures que en realitat cor­responien a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), a causa de la seva precària situació financera, i perquè feia set anys que les tarifes estaven congelades, però la companyia és perfectament viable”. “Amb l’increment tarifari, el deute desapareixeria en poc més de deu anys i ATLL tindria beneficis”, afegeix el delegat sindical.

De fet, la previsió és que la concessionària privada trigui prop d’una dècada a amortitzar la despesa per assumir la gestió de la companyia pública, després de beneficiar-se de l’explotació d’unes infraestructures que, recalca Tello, “s’han pagat amb impostos públics”.

El rebuig a la privatització tam­bé ha arribat a nombrosos ajuntaments, fins al punt que 26 plens municipals han aprovat mocions en contra del procés. En alguns casos, com ara Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, s’estudia emprendre accions legals per aturar-lo, amb l’argument que suposa una vulneració del conveni que van signar amb ATLL i pel qual li ce­dien infraestructures públiques que havien contribuït a finançar.

La plataforma Aigua és Vida de­nuncia que l’operació representa el paradigma de la política del go­vern de Mas de “desmantellar tota estructura pública” i insta a apostar per alternatives que derivin en la municipalització del servei, de manera que es vagi cap a una “gestió pública i participativa de l’aigua”. No és un model utòpic, tenint en compte que, al món, el 90% de les connexions domiciliàries d’aigua les gestiona el sector públic i el 10% el privat. A Catalunya, en canvi, els percentatges s’inverteixen. Mentre Mas s’omple la boca parlant d’estructures d’Estat, de moment, es ven el patrimoni del país, amb operacions que beneficien grans companyies privades, perjudiquen el 99% de la societat i no apareixien al programa electoral de CiU de 2010.

Notícia relacionada: Quan l’aigua esdevé tèrbola

Posted in: General