Entrevista a AeV – ‘Diem que volem estructures d’estat, però a l’hora de la veritat ens les venem’

Posted on 10 de gener de 2013 per

0


Font: VilaWeb

Entrevista a l’enginyer Eloi Badia, de la plataforma Aigua és Vida • Parlem de la controvertida adjudicació d’Aigües Ter Llobregat a Acciona i les conseqüències d’aquesta privatització per als consumidors i per al país

La polèmica adjudicació d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) a Acciona, que ha acabat als tribunals, ha estat una autèntica sacsejada política, i no sembla pas que s’hagi tancat, encara. Però què implica privatitzar ATLL? Per què és una estructura d’estat tan estratègica? N’hem parlat amb l’enginyer expert en infrastructures hídriques Eloi Badia, membre d’Enginyers Sense Fronteres. També forma part de la plataforma Aigua és Vida, que des del principi ha denunciat les irregularitats d’aquest procés i s’ha oposat frontalment a la privatització. Badia explica per què l’aigua serà més cara si no es rectifica, parla de les ‘irregularitats escandaloses’ de la gestió de l’aigua a l’àrea metropolitana i del concurs de d’adjudicació d’ATLL, dels casos particulars i curiosos de Vilafranca del Penedès i d’Arenys de Munt, del paper a vegades sorprenent dels partits polítics, de com l’aigua ha esdevingut un negoci tan llaminer per a les grans empreses i de quin paper hi podem tenir, en tot plegat, els ciutadans.

—Què significa exactament privatitzar Aigües Ter Llobregat?
—D’entrada, l’aigua no es pot privatitzar així com així, perquè és un servei públic i en una societat democràtica, quan parlem de serveis públics de primera necessitat, ha de prevaldre l’interès general. Privatitzar vol dir incorporar un criteri mercantil en la gestió, cosa que farà que difícilment es vetlli per la vocació d’un servei públic o per la garantia d’uns drets al quals ha de poder accedir la ciutadania, com l’aigua.

—Però en realitat la gestió de l’aigua al nostre país ja era quasi tota privada…
—Bé, aquí cal distingir entre el que en diem gestió de l’aigua en alta, és a dir, la gestió de l’aigua abans que arribi als dipòsits municipals; i gestió de l’aigua en baixa, del dipòsit municipal a les aixetes de casa. Fins ara Catalunya ha estat un territori en què tradicionalment els serveis d’aigua en baixa han estat privats. Diguem que el 80% d’aquesta gestió és privada. I faig un parèntesi: d’aquest 80%, el 90% és d’un únic operador, que és Agbar, que és qui n’ha promogut històricament la privatització en diferents etapes. Això d’entrada ja no és normal, perquè a la resta d’Europa i del món aquests percentatges s’inverteixen: el 20% és privat i el 80% és públic. Però en el cas d’Aigües Ter Llobregat la privatització és especialment greu perquè és una empresa molt més estratègica, és la gestió de l’aigua en alta, la font. Parlem de 4,9 milions de persones, més de 120 municipis, deu comarques, etc.

—El control de l’aigua de mig país, tenint en compte els habitants.
—Sí, això sí que és una estructura d’estat. Per això no entenem l’actitud del govern. Diem que volem estructures d’estat, però a l’hora de la veritat ens les venem. És a dir, no és el mateix privatitzar l’aigua d’un municipi de mil habitants que privatitzar Aigües Ter Llobregat, que és un ens estratègic per la governança futura i per a les polítiques hídriques d’aquest país. Al final ens venem l’aigua per pagar els interessos bancaris. Per què, no ho oblidem, la gran despesa de la Generalitat són els interessos del deute. I la major part de les retallades acaba servint, en realitat, per pagar aquests interessos. I mentrestant, ens venem l’aigua.

—Quins efectes tindrà per als consumidors?

—Pitjor servei i preus més alts. Així de senzill. Fins ara el propòsit d’ATLL era: ‘hem d’aconseguir el millor servei al preu més baix’. I a partir d’ara, amb un consell d’administració format per accionistes, serà: ‘hem de maximitzar el benefici.’ Com? Reduint personal, no fent el manteniment corresponent, renegociant els contractes, apujant les tarifes. Això és com un rodet que anirem veient com va passant sense adonar-nos-en al llarg dels cinquanta anys de concessió. I els consumidors som captius, no podem viure sense aigua. És a dir, si l’empresa és privada, no tindrà cap pressió per millorar la gestió i donar un millor servei. La seva motovació serà la de guanyar diners.

—Bé, hi deu haver unes condicions i unes obligacions en el contracte, no?

—Sí, és clar. L’administració ha de controlar que es compleixi, però són sistemes d’una complexitat tal que la informació és inaccessible. És com quan hi va haver la gran nevada que va deixar a les fosques l’Empordà. El govern no podia donar gaires explicacions perquè no tenia la informació, que la tenia Endesa i no la donava. Un altre exemple: l’apagada a Poblenou de quatre mil famílies: Gas Natural deia que era cosa d’Endesa, Endesa deia que era cosa d’Agbar i Agbar deia que n’era responsable Gas Natural. I el regidor de torn no sabia a quina porta havia de trucar. I, a més, les experiències en altres sectors estratègics i de l’energia demostren que l’empresa pot renegociar els contractes com i quan vulgui.

—Tornem al preu. Dieu que serà més cara. Per què?

—La privatització ja té costos directes associats. Per exemple, l’empresa, en tant que privada, haurà de començar a pagar l’impost de societats, que costa uns 700 milions d’euros, mentre que una empresa pública n’havia de pagar només l’1%. La nova empresa haurà de tenir un benefici industrial, que segons les xifres que s’han fet públiques ronda els 1.600 milions d’euros. Hem calculat que només els costos directes de privatització són uns tres mil milions d’euros, que haurem de pagar en cinquanta anys. I això, sense tenir en compte les lleis del mercat i la volum de negoci que l’empresa privada vulgui generar, perquè tindrà la paella pel mànec. És a dir, no només lliurem les claus de les estructures d’estat, sinó que ja ens comencem a preguntar qui realment mana en aquest nou estat, perquè el que ha passat al departament de Presidència és esperpèntic. I queda clar que en la gestió de l’aigua en aquest país no hi ha lliure competència.

—Ho dieu perquè creu que era més just que s’atorgués la gestió a Agbar?

—No, no. El que dic és que el fet que  Agbar i Acciona acabin controlant quasi tota l’aigua d’aquest país ja és de per si una situació que ens allunya de la lliure competència. Però és que, a més, el concurs públic ha estat, pel cap baix, opac i ridícul, amb Mas desatoritzant Recoder, amb l’OARCC fent i desfent sense criteri, etc. Tot plegat, sospitós i preocupant. I sense oblidar, repeteixo, que Aigües Ter Llobregat és absolutament estratègica: Acciona gestionarà dessaladores, potabilitzadores, decidirà quanta aigua s’extreu de cada riu, el preu, etc.

—El preu que fixava Acciona, segons sembla, era el més baix…
—Sí, però com deia l’empresa pot renegociar els contractes com i quan vulgui. És a dir, a licitació la guanyes a la baixa i renegocies any rere any argüint coses com que hi ha una instal·lació més defectuosa del que ens havien dit, unes obres que s’han de fer i amb les quals no comptàvem, etc. Un 75% dels contractes en serveis d’aigua i sanejament pateixen renegociacions en els primers cinc anys. I, d’altra banda, no oblidem que el procés s’ha acabat judicialitzant entre altres coses perquè Agbar ha denunciat que el preu que fixava Acciona era fals.

—Per tot el que dieu, sembla que aquestes empreses acaben tenint tota la informació, i tot el poder…
—Sí, nosaltres diem que aquí s’ha obert la batalla. I el cas paradigmàtic és el de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. Avui encara ara ningú no ha vist cap contracte de concessió. No existeixen! Perquè ens fem una idea de què vol dir privatitzar una cosa tan important com l’aigua i el paper quasi nul que hi podrem jugar els ciutadans…

—No existeixen, aquests contractes?

—El 2010 un usuari va tenir una fuita d’aigua i li van acabar tallant l’aigua. L’usuari ho va portar als jutjats i el jutge va demanar els contractes de concessió tant a Agbar com a l’ajuntament. Sorpresa: ningú no tenia els contractes. A partir d’aquí es va destapar el cas i ara ja sabem que hi ha disset municipis de l’àrea metropolitana que no tenen concessió de la gestió d’aigües, tot i que a efectes pràctics és gestionada per Agbar de manera privada. Senzillament escandalós. Tot plegat ha desembocat en la creació d’una nova empresa de sanejament, pública en primera instància però per a ser privatitzada, per regularitzar i desencallar jurídicament aquesta situació en què viu l’àrea metropolitana. I un detall curiós: aquesta nova empresa es va adjudicar a Agbar el mateix dia que es va adjudicar Aigües Ter Llobregat a Acciona, el 6 de novembre.

—És casualitat?
—No ho sabem.

—És com si l’aigua s’hagués convertit en una font de negoci per a grans empreses, no?
—L’aigua és un negoci, efectivament. I un terreny fabulós per als grans beneficis. Aquí el que ha passat és que s’ha obert una batalla entre empreses. L’escenari és molt complex. Un exemple: Aigües de València ha presentat al·legacions a unes quantes adjudicacions fetes a Catalunya, Agbar ha presentat al·lehgacions per les adjudicacions fetes a l’àrea metropolitana de València. I això allarga els processos indefinidament. En aquests moments és una pràctica habitual i gairebé totes les empreses del sector tenen contenciosos oberts contra altres empreses. I un altre detall important: Aigües Ter Llobregat va fer una apujada del preu del metre cúbic d’aigua al juliol. Amb aquesta apujada, l’empresa va passar a ser perfectament rendible i viable. Les xifres són clares. I si realment diuen que no és viable que facin un altre estudi econòmic que ho demostri.

—La Generalitat ja ha dit que es privatitzava perquè necessitava per fer caixa…
—Però és que això vol dir que totes les apujades de tarifes que veurem a partir d’ara, que veurem aviat, aniran associades als nous costos que comporta la gestió privada. Respecte als motius pels quals s’ha venut, hi ha dues explicacions. L’una, la que dóna el govern, que ho relaciona amb l’objectiu de dèficit marcat per Madrid. Necessitem diner líquid i vendre els nostres actius és una manera de fer-ho. Però fixeu-vos que el govern no té cap pudor per justificar-ho així. En cap cas diu que privatitza l’empresa per a millorar el servei, sinó que considera obertament l’aigua, que és un servei bàsic, com un actiu financer.  Al principi es parlava d’eficiència, de millorar la gestió, etc. Però ara el mateix govern ja reconeix que calia fer caixa i prou.

—Bé, el conseller Recoder va dir: ‘ens hem de vendre les joies de l’àvia’…
—Sí, i aquí ve la segona explicació, si voleu més personal, perquè jo sóc dels que pensa que hi ha alternatives. És a dir, vendre Aigües Ter Llobregat és una decisió ideològica, amb interessos al darrere. No sabem quins, o no ho podem demostrar, però només cal observar les incongruències que han acompanyat tot el procés per adonar-se que alguna cosa trontolla.

—S’ha fet bé aquest concurs?
—Nosaltres, com a ciutadans, hem seguit el procés fins on hem pogut, hem demanat tota la informació possible i hem presentat al·legacions i recursos. Però no hem tingut accés al detall de cap de les dues ofertes. Per tant, tenim una informació limitada. El que és evident és que des del principi, tant nosaltres com les altres entitats que també hi han presentat al·legacions, ja vam veure que el procés generava molts dubtes. I que no era gens clar. Penseu que l’OARCG ja ho va anul·lar en primera instància durant unes hores, demostrant un comportament completament insòlit. I això va ser dies abans d’anul·lar-ho per segona vegada al desembre. És a dir, el mateix òrgan de la Generalitat, l’OARCG, pren una decisió i al cap d’unes hores ha de rectificar. I dies més tard torna a rectificar. Prèviament, Mas havia desautoritzat Recoder, amb l’adjudicació feta, dient-li que calia revisar els papers. La sensació, durant tot el mes de novembre, era que els criteris tècnics a l’hora de prende cap decisió no eren en cap cas els que es tenien més en compte. Tant aquest cas com el de l’àrea metropolitana demostren, tot dos, que els governs es mouen a la desesperada o al vaivé d’alguns interessos més profunds. O totes dues coses.

—Pot ser que s’aturi el procés?
—Sí. Es pot aturar per defectes de forma. Nosaltres tenim aquesta esperança.

—Penseu, per tant, que es pot fer marxa enrere?
—Sí, a banda del que decideixin els tribubals, també pensem que CiU és a temps a fer marxa enrere des d’un punt de vista polític. I també pensem que el nou parlament pot tenir una majoria per aturar aquest procés.

—Per tant, cal que els partits es posicionin. Quins partits donarien suport a l’hora d’aturar-ho?
—És difícil de dir. Percisament hem fet una apel·lació directa a totes les forces del parlament perquè defineixin la seva posició, perquè no és clara. I per què es tingui consciència que no fer res quan es pot fer alguna cosa, et converteix en còmplice. I repeteixo que vendre Aigües Ter Llobregat per uns pocs milions d’euros és un gran error estratègic, des de tots els punts de vista.

—I ja han parlat amb els partits?
—Nosaltres hem promogut mocions en contra de la privatització a molts dels municpis afectats. I hem parlat amb tots els partits. Els més curiós és que al territori no necessàriament se segueixen les directrius del partit. A Vilafranca, per exemple, amb un batlle de CiU, fins i tot volen presentar un recurs d’inconstitucionalitat a la privatització per apropiació indeguda d’una infrastructura. El PSC ara és crític perquè és a l’oposició, però va fer el mateix a l’àrea metropolitana i a més no ens ha donat suport en les mocions. El cas d’ERC ens ha deixat una mica perplexos, perquè hem anat perdent suport a mesura que hem anat baixant des dels municipis del Ter fins a Barcelona. Com més a prop de la capital més eviten mullar-se. Iniciativa i la CUP han col·laborat amb nosaltres des del principi. I PP i Ciutadans mai no han mostrat cap interès per la qüestió.

—Els consumidors tenim alternativa? Podem tenir aigua corrent d’alguna altra manera?
—Alguns muncipis han decidit agafar una proporció d’aigua d’aqüífers més alta. Però això trenca el model i soluciona poc el problema, perquè els aqüífers són pensats per ser un fons d’emergència per èpoques de sequera, no per tenir aigua més econòmica. I tampoc no en tenen tanta. Hi ha un cert marge de moviments, implementant per exemple sistemes de reutilització d’aigua, però la gran majoria de municipis, especialment els més grans, tenen una dependència absoluta de l’aigua corrent d’Aigües Ter Llobregat o d’Agbar. En realitat l’única alternativa passaria per la insubmissió, que vol dir no pagar, i obrir un conflicte de competències exigint com a ajuntament el control i la titularitat del servei. Però és jurídicament molt complicat.

—Però és possible?
—Jo no sóc jurista, però els únics municipis que potser se’n podrien sortir són els que formen part de la mancomunitat històrica Penedès-Garraf, que van fer un contracte especial i diferenciat de cessió del servei a Aigües Ter Llobregat que deia que en cas de privatització la mancomunitat recuperava els drets sobre l’aigua. De fet, a Vilafranca i a Vilanova és on hi ha més oposició a la privatització. Però tot i així també ho tenen complicat.

—Passats els cinquanta anys de licitació, l’empresa pot tornar a ser pública?

—No, és quasi impossible. El modus operandi és el següent: quan queden cinc anys de contracte, es comença a construir una nova infrastructura que s’ha d’amortitzar i es renova la licitació per vint anys més fins que la infrastructura quedi amortitzada. Normalment aquesta opció ja s’inlcou en forma de clàusula en el contracte. L’única manera passaria per investigar, saber exactament què passa, fiscalitzar i plantar-se. Arenys de Munt ho ha fet,  per exemple. Li ha dit a l’empresa que no complia el que estipulava el contracte i li ha retirat la concessió. Però què ha passat? Que l’empresa ha portat el cas als tribunals, ha exigit indemnitzacions per danys i prejudicis, etc. Exactament el mateix que ha passat amb les nacionalitzacions d’empreses a Amèrica Llatina. Per tant, és complicat i cal molta energia i molta voluntat política per anar fins al final. En realitat, quan es va una privatització d’aquesta mena hem d’assumir que és pràcticament per sempre.

Anuncis