Article – Falcon Crest a la catalana

Posted on 16 de febrer de 2013 per

1


Als Estats Units les històries de poder i diners les viuen al voltant del vi. Aquí, com que som més pobres i apanyats, ho fem amb aigua i encara gràcies.

Fa 145 anys l’Ajuntament de Barcelona que té la competència per concessionar la distribució d’aigües a la ciutat, va atorgar aquest servei a una societat que anys després va prendre el nom d’Aigües de Barcelona (Agbar). Aquest contracte originari no hi ha manera de saber què diu, donat que deu tractar-se d’un document classificat i qui podria fer-ho no vol mostrar-lo. Potser l’han perdut, però suposo que deu estar més que caducat, donat que les concessions eternes no estan previstes en el dret administratiu. És més, un jutge tafaner que per dictar sentència va decidir fer investigacions al respecte, va concloure que no hi ha concessió vigent i que, per tant, Agbar està cobrant els rebuts de l’aigua indegudament.

Potser indegudament, però el cert és que Agbar –gràcies a la concessió desconeguda, i per la que paguem l’aigua més cara del nostre entorn- s’ha convertit en un holding gegantí que agrupa 128 empreses i està present a nou països. Els nostres rebuts que s’incrementen ara sí ara també, donen per això, i també, per tenir beneficis milionaris o per fer-se unes oficines de nou ric i de perfil fàl·lic al bell mig de la ciutat, o per fer una OPA a l’empresa d’aigües de Sabadell, que no en té cap culpa. La Caixa que té el 24% de la societat i Suez (empresa de matriu francesa) que en té el 75% deuen estar més que contentes.

A l’Àrea Metropolitana (AMB) –que aprova tarifes i vetlla pel funcionament i la qualitat del servei- el personal que en té cura és més aviat escàs: tres o quatre persones fan el que poden en un marc certament complicat, donat que existeix una complicitat entre AMB i Agbar que convé destacar. És si més no curiosa la tendència del personal d’AMB, a passar a formar part d’Agbar quan deixen l’Administració. El cas més paradigmàtic és el de qui avui és el president executiu de l’empresa i empresari emergent, que l’any 95 va abandonar l’AMB per passar a Agbar i que després d’uns anys discrets a les sucursals de Portugal i Xile, va retornar a casa nostra per ascendir de manera imparable, fins a la seva consagració actual. Per fer-ho més tortuós, Agbar no s’escapa del persistent costum de les companyies de serveis del nostre país per acollir els polítics quan es jubilen. L’actual secretari del consell d’administració és un capgros de CIU, ex-reformista confés. També alguns jubilats d’ICV en poden donar fe i no deixa de ser curiós, ja que ICV ha estat l’única força política que s’ha oposat al darrer moviment de la companyia que ara us explico.

Per intentar legitimar l’eterna concessió desconeguda, Agbar i l’AMB han decidit crear una societat (Agbar 85%, AMB 15%). Ningú ha pogut explicar el perquè dels percentatges, però el cert és que la nova societat sense cap mena de concurs públic, es fa amb la concessió per 35 anys  a tot el territori de l’AMB. Tant és així que els municipis que ara tenen un altre tipus de gestió, s’hauran d’incorporar a aquest fórmula quan finalitzi el contracte que tinguin vigent. Potser per celebrar-ne el naixement, el consell sociovergent de l’AMB va aprovar l’enèssim increment de tarifes…Com que per constituir aquesta societat sembla que no hi  ha hagut ni publicitat ni concurrència, dues empreses constructores interessades en el negoci, ho han portat als tribulnals: FCC i Acciona.

Canviem ara de xip. Tot el que hem explicat es refereix a la distribució d’aigua en el territori, però abans cal portar l’aigua des de les fonts als diferents municipis. És el que en diem distribució en alta, que fins ara anava a càrrec de l’empresa pública de la Generalitat Aigües Ter Llobregat (ATLL). Com que això de l’empresa pública darrerament està mal vist, i la Generalitat necessita calers, van tenir la gran pensada de privatitzar l’empresa. Després d’un concurs que ha despertat passions, la Generalitat va adjudicar el concurs a Acciona. Curiosament, lÒrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC) que és un organisme unipersonal (és a dir, on decideix un sol funcionari) apareix per anul·lar la resolució, excloure a Acciona i adjudicar-lo a Agbar. O bé l’esmentat funcionari els té molt ben posats o bé algú li fa de paraigua i li garanteix la supervivència. Tombar una resolució per la qual la Generalitat ha d’ingressar mil milions, pot comportar que el seu pròxim destí sigui l’extracció dels cargols poma del delta de l’Ebre. En tot cas la Generalitat no s’arronsa i ha recorregut la seva resolució davant dels tribunals. Pel camí s’ha quedat a casa un conseller prometedor que ha descarrilat de la via política. A més a més, com que l’enuig deu ser indescriptible, també han recorregut l’acord impulsat pels convergents de l’AMB pel qual es constitueix l’empresa mixta amb Agbar. Més emocions impossible. Està clar que no volen renunciar al dret a decidir.

Per si us heu perdut, us ho resumeixo. Una empresa que té la concessió de l’aigua més que caducada, constitueix amb l’administració actuant una empresa mixta, per vestir la mona. CIU i PSC li donen suport. L’empresa té una extraordinària capacitat per captar polítics i gestors que prèviament han exercit la necessària tutela sobre les activitats de l’empresa. Algunes constructores s’interessen per aquesta via de negoci, i li volen aigualir la festa. Una d’elles ho aconsegueix, però un funcionari suïcida li dóna la volta i un conseller descarrila. La Generalitat de CIU, vés a saber per què, dóna l’esquena a l’empresa nostrada i ha trobat gust a defensar les constructores que truquen a la porta, fins i tot intentant revocar els acords promoguts pel seu partit a l’AMB. Us preguntareu el perquè de tot plegat, però quan hi ha empreses les tarifes i els corresponents guanys de les quals depenen de resolucions administratives; i quan a més a més la complicitat i permeabilitat entre el món públic i el privat no té límits, tot és possible. El final previsible és que uns i altres ens escurin les butxaques, i que tots plegats o bé acabin molt amics o bé donin feina durant dècades als advocats penalistes.

Continuarà…

Advertisements