Fotos de l’Acció del Procés Constituent i Aigua és Vida
MANIFEST PER LA GESTIÓ PÚBLICA DE L’AIGUA I CONTRA LA SEVA PRIVATITZACIÓ
Ens trobem avui als peus de la Torre AGBAR, símbol del poder econòmic, símbol de l’oligarquia, símbol de la Catalunya de l’1%, per denunciar aquells qui fan negoci de drets humans fonamentals i de béns naturals públics i essencials per a la vida de les persones. Les nostres vides no són un negoci; no són mercaderies: Les nostres vides no estan en venda!
La República Catalana del 99%, que entre totes i tots volem bastir, s’ha de fonamentar en la gestió pública i col·lectiva dels serveis públics, en la gestió pública dels béns naturals bàsics, una gestió transparent amb participació ciutadana i sota control social.
Avui a Catalunya vivim uns moments de creixent privatització de l’aigua. Mentre al món, el 90% de les connexions domiciliàries d’aigua les gestiona el sector públic i el 10% el sector privat, a Catalunya passa just el contrari: el 90% és en mans privades i el 10% en mans públiques.
AGBAR és una empresa privada, propietat en un 76 % de la multinacional francesa Suez i en un 24 % de la Caixa. AGBAR gestiona des de fa 145 anys l’abastament d’aigua a la ciutat de Barcelona, tot i que l’any 2010 una sentència judicial va dictaminar que l’empresa no tenia cap contracte per aquesta gestió. És una empresa que subministra l’aigua al 80% de la població de Catalunya i l’any 2009 va repartir 389 milions d’euros de beneficis entre els seus accionistes, en lloc de destinar-los a millorar la xarxa.
L’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL), propietat de la Generalitat, responsable de subministrar l’aigua des de la seva captació als rius i als pous fins als dipòsits municipals, i que abasteix uns 5 milions de persones a Catalunya, ha estat privatitzada, fet que ha comportat i comportarà un increment imparable de les tarifes per garantir el benefici empresarial.
En l’àmbit metropolità es crea una nova empresa mixta, participada en un 85% per AGBAR, sense cap tipus de concurs públic per gestionar el cicle integral de l’aigua a l’àmbit metropolità, quan fins ara el sanejament era en mans de l’empresa pública EMSSA. La conseqüència és l’increment tarifari per a l’any que ve d’un 8,5%.
I si amb això no n’hi hagués prou, el Govern de la Generalitat està plantejant també la privatització de les depuradores, de manera que assistiríem al desmantellament de la gestió pública de tot el cicle de l’aigua. Són aquestes les “estructures d’Estat” de què ens parla el Sr. Mas?
I aquesta situació està vinculada al sistema de “portes giratòries”, pel qual els gestors i màxims responsables passen d’ocupar càrrecs al sector públic de l’aigua al sector privat, sense cap mena de vergonya, confonent interessos públics i privats. El màxim exemple d’aquesta perversió és l’actual President executiu d’AGBAR, que anteriorment havia estat el Gerent de l’Entitat Metropolitana…
Però també els aqüífers i les fonts són objecte d’apropiació privada: empreses multinacionals com Nestlé estan comprant al nostre país finques riques en recursos hídrics, hipotecant així el nostre futur col·lectiu i la nostra vida.
L’Assemblea de les Nacions Unides l’any 2010 va declarar l’accés a l’aigua potable i el seu sanejament un dret humà bàsic, i els drets humans bàsics no poden quedar subjectes a les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda.
El negoci de la gestió de la xarxa d’aigua és un negoci segur: ningú no pot prescindir de l’aigua. El negoci en mans privades segueix la lògica de: “a més consum d’aigua, més beneficis” empresarials”.
Amb la gestió privada, quan paguem el rebut de l’aigua estem pagant també, per exemple, els sous milionaris dels directius, que s’imputen a la gestió, el benefici empresarial a repartir entre els accionistes o a pagar aquesta torre que ara es venen. Tot un cabal de milions que no es destinen a la millora de les xarxes, dels aqüífers o dels rius, que són la font de la vida.
Tenim el ple convenciment que la gestió pública de l’aigua pot ser més eficient i un model d’èxit, com així ho veiem en exemples propers, com són els de Berlín o París, que han recuperat la gestió pública municipal i han estat capaços d’abaixar tarifes.
Per altra banda, cap persona no pot ser privada d’un dret humà bàsic per causes econòmiques, i per aquesta raó denunciem també els talls d’aigua que pateixen les ciutadanes i ciutadans que no poden fer front als rebuts. L’any 2011 a l’Àrea Metropolitana de Barcelona van ser 27 mil els avisos de tall de subministrament per aquest causa, però el 2012 la xifra quasi es va triplicar, fins als 72 mil. La pobresa no pot comportar també la privació d’aquest bé natural comú.
Avui hem de fer un reconeixement públic especial a la ciutadania que, des de fa anys, és exemple mundial d’ús eficient i d’estalvi en el consum d’aigua en “aquest país en on no sap ploure” i a la tasca de la Plataforma “Aigua és Vida”, formada per més de 30 entitats socials, veïnals, ecologistes, sindicals i de solidaritat, entre d’altres. Avui hem de compartir plegats l’objectiu de reclamar i impulsar una gestió no mercantil, pública i transparent de l’aigua, amb la participació i el control de la societat civil, com a garantia de la qualitat del servei, i com a exercici de qualitat democràtica i de justícia social.
L’aigua, com la vida, no és una mercaderia.
JA N’HI HA PROU!
L’AIGUA ÉS PÚBLICA.
Aigua és Vida 
Sudaka Topo
3 de Desembre de 2013
Reblogged this on Associació Salut i Agroecologia (ASiA).