Aigua privada, aigua pública

Posted on 14 de gener de 2014 per

0


Mentre la Generalitat i Barcelona privatitzen el servei d’aigua, París i Berlín l’han recuperat per gestionar-lo públicament

En mans de Suez i Veolia, a París l’aigua es va encarir un 265% en vint anys

Catalunya ha privatitzat la gestió del 80% de l’aigua en dues operacions polítiques simultànies liderades pel govern català (CiU) i el govern metropolità de Barcelona (CiU i PSC), amb el beneplàcit d’ERC i el PP. Per la concessió a la constructora Acciona del servei que prestava l’organisme públic Aigües Ter-Llobregat (ATLL), la Generalitat ha ingressat enguany 300 milions i n’ha d’ingressar 700 més durant els 50 anys de contracte. Els dos arguments del govern per justificar l’operació de l’ATLL han estat aquest ingrés extraordinari de diners per part de la Generalitat, que l’ajuda a eixugar el seu dèficit públic, i els 850 milions de passiu que arrossegava la mateixa ATLL entre deutes i pèrdues, segons el govern.

Per altra banda, el president metropolità, Xavier Trias, ha justificat la concessió del subministrament regional a Aigües de Barcelona (Agbar) i l’encariment immediat imposat per aquesta als seus clients com una mesura inevitable si no es volia endeutar les generacions futures –per als usuaris metropolitans, la conseqüència primera de les dues operacions ha estat un encariment de l’aigua del 25% només en un any–.

En ple ensorrament dels ingressos, les administracions públiques aprimen pressupostos traient-se del damunt “greix” –serveis públics que costen molts diners–.

Però grans ciutats europees com París o Berlín, que havien optat als anys 80 i 90 per la privatització, ara han tornat a municipalitzar el servei. En unes jornades organitzades a Barcelona per la plataforma cívica Aigua és Vida junt amb la xarxa internacional Reclaiming Public Water (RPW), es va donar a conèixer que al novembre es coneixien 86 casos documentats de remunicipalització del servei d’aigua a tot el món, 83 dels quals han tingut lloc la darrera dècada, una xifra que aquestes entitats consideren que demostra una tendència creixent tant als països desenvolupats com en desenvolupament.

París, tot un símbol

París acull la seu central de les dues majors multinacionals de l’aigua del món, Suez –de la qual forma part Agbar– i Veolia. Per decisió de l’aleshores alcalde Jacques Chirac, del 1985 al 1987, la distribució d’aigua a la capital francesa es va repartir entre les dues empreses mentre que l’abastament se’l va quedar una empresa compartida. Les gestores van aconseguir reduir les fugues d’aigua però les tarifes van encarir-se un 265% fins al 2009, segons recull el llibre Remunicipalització. El retorn de l’aigua a mans públiques, publicat pel progressista Transnational Institute (TNI). El govern de París va començar a dependre cada cop més de les empreses per tenir informació del servei. Successives auditories públiques van demostrar que l’estructura financera encarregada de cobrar les factures mai no va ser inspeccionada i mai no va declarar els beneficis extres. Suez i Veolia declaraven un benefici net anual d’entre el 6-7% però fonts de l’actual gestor públic, Eau de Paris, creuen que aquells podien arribar al 15%. Moltes de les obres les van fer filials de les dues companyies sense que s’hagi sabut quant van guanyar.

Amb la remunicipalització iniciada per un alcalde socialista el 2001 i conclosa el 2010 amb la creació d’Eau de Paris s’ha aconseguit, el primer any, reduir un 8% el cost. La companyia calcula que avui estalvia un 30 milions anuals, segons Bruno Nguyen, director d’operacions de la firma municipal.

Remunicipalitzar té un preu

El 1999, el govern de la CDU va vendre el 49,1% de les accions de la societat pública de Berlín a un consorci format per Veolia i l’alemanya RWE. Després de catorze anys d’una societat mixta com la d’Agbar però amb més pes dels accionistes públics del que té la nova empresa de Barcelona, aquest novembre, l’alcalde socialista de Berlín des del 2001 ha aprovat la recompra de les accions, una operació cara. Haurà de pagar 590 milions a Veolia i 650 a RWE en una opció de deute a 30 anys que li acabarà costant 2.000 milions. Per Dorothea Haerlin, de la Taula de l’Aigua de Berlín, la creu de la remunicipalització és que el govern local vol recuperar amb les tarifes els milions que ha pagat per la recompra.

Font: El Punt Avui

Advertisements