Qui no s’ho pugui pagar, a la font!

Posted on 25 de febrer de 2014 per

0


Centre de Vilafranca. Cantonada on es troben la carretera de Barcelona, el carrer de Santa Clara i la Parellada. El noiet juga amb una baldufa, de les de fusta, de les de sempre. Rodola per terra fins que es va aturant i acaba caient. La recull. Torna a cargolar el cordill i la llença de nou perquè giri i giri. De tant en tant mira la garrafa que ha posat sota la font, i quan és plena la canvia per una altra. L’estampa idíl·lica no és dels anys 40 o 50. M’hi vaig topar divendres a la tarda. Al costat de la font el noiet tenia un carretó de supermercat amb una vintena de garrafes de plàstic que anava omplint parsimoniosament.

El que m’estranya és que no hi hagi cua.

Arran del procés de privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) a principis de 2013, el consum domèstic d’aigua s’ha encarit al voltant d’un 60-70%. L’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia formem part de la xarxa de municipis que consumim l’aigua que gestiona aquesta empresa que fins fa poc era pública. I sabeu què m’expliquen? Doncs que arran de la crisi i l’encariment de la tarifa, la gent consumeix menys aigua: per exemple, a Vilanova en un any se n’ha reduït un 15% el consum.

Hi ha coses difícils d’entendre. El conseller Mas-Colell justificava fa poc menys d’un any la privatització d’ATLL argumentant que acumulava un deute i unes pèrdues que posaven “en greu risc la seva viabilitat”. I per sostenir-ho hi posava dades: l’empresa pública va perdre 34,8 milions el 2012. I aleshores, si no és rentable, per què a algú, com Acciona, que té un objectiu indiscutible de fer negoci (per molt que assegurin que la seva missió és “satisfer les necessitats actuals sense comprometre les de les generacions futures”), li interessa quedar-s’ho?

L’encariment del preu que hem de pagar els usuaris ha estat un regal per als compradors (gestors, en diu Mas-Colell). Juntament amb el fet que el deute acumulat per l’empresa (850 milions d’euros), aquest que la posava en risc i que en part n’ha justificat la privatització, se n’ha fet càrrec íntegrament la Generalitat, és a dir, tots nosaltres.

Negoci rodó. I sinó, que m’ho expliquin.

Part de l’encariment serveix per pagar els senyors i senyores que estan asseguts al consell d’administració d’Acciona, els compradors (actualment als tribunals per la seva pugna amb Agbar per fer-se amb el control d’aquesta empresa tan llaminera). D’ells, qui més cobra és el president executiu, José Manuel Entrecanales Domecq, que s’embutxaca 4,4 milions d’euros anuals (dada de 2011, la pública més recent) com a retribució pel seu càrrec.

Des de la plataforma Aigua és Vida expliquen que el 56% del rebut de l’aigua va a cobrir costos no associats directament al consum domèsticcom les pèrdues d’aigua de la xarxa (el 20% de l’aigua que paguem no es consumeix sinó que es perd), les campanyes de publicitat, pagar el retorn de crèdits i interessos a la Caixa o engruixir els beneficis d’Acciona i Agbar (un 9% del total del rebut). Tot això, diuen des d’Aigua és Vida, pertocaria restar-ho dels beneficis que obté l’empresa, no pas carregar-ho sobre els consumidors.

Per què s’ha de convertir un bé bàsic com ho és l’aigua en un negoci? Ho desgrana molt bé Quim Pérez, d’Aigua és Vida, en aquesta entrevista que li van fer el passat novembre a Público. Hi deia: “Actualment hi ha una gran ofensiva del sector privat per poder accedir a serveis que ofereixen les administracions. L’empresa privada aprofita l’enorme deute que tenen els ajuntaments i la poca capacitat econòmica de les administracions per aconseguir concessions sobre béns públics”.

Això que dèiem: negoci rodó. I qui no s’ho pugui pagar, a la font. Fins que no se’ls acudeixi fer-la funcionar amb monedes, és clar.

Topo amb una altra imatge. Però aquesta no és de carn i ossos, sinó una fotografia. En aquest cas qui espera a la font no és un noiet sinó dues dones. Les garrafes no són de plàstic, que són de vidre, i estan totes col·locades dins de cistells de vímet. La font, també de Vilafranca, és la del Pont del Carril, just davant de l’antiga bàscula que donava a l’avinguda de Barcelona amb el carrer del Cid. I sí, aquesta és dels anys 50.

Visitar la web Retrats vilafranquins esdevé cada cop més un viatge al present.

Font: XarxaPenedès.cat

Laia Altarriba és periodista. Viu a Vilobí del Penedès. Escriu a Xarxa PenedèsMèdia.catONGC i Descobrir, entre d’altres. Recentment ha publicat el llibre Vint i Ramon Barnils (edicions Dau, 2013). Està especialitzada en periodisme de denúncia social. És militant de l’esquerra independentista.

 

Anuncis