‘Lo riu és vida’, no negoci

Posted on 25 de Març de 2014 per

2


El Govern del PP considera que el tram final de l’Ebre en té prou amb un cabal de 3.000 hm3. Per a la resta té altres plans, com crear 440.000 hectàrees de regadiu. A punt d’esclatar la primavera, l’autor d’aquest article, naturalista, alerta sobre les conseqüències per a la flora, la fauna i els arrossaires del delta.

Totes les primaveres són belles, però poques admeten comparació amb la primavera de l’Ebre en el seu tram final, aigües avall de Mequinensa, després de rebre les generoses aportacions del Segre i el Cinca. A la riba aquells dies hi reneixen pollancres i àlbers, salzes i freixes, verns i la resta dels arbres que formen el bosc de ribera, la més fèrtil de les nostres arbredes. En la seva espessor hi estan fent niu mallerengues, pit-rojos, merles i tallaretes.

Una mica més enllà, als camps que s’estenen als dos costats de la llera, els arbres fruiters han esclatat en flor, fa olor de tarongina i les varetes de les branques semblen bengales roses i blanques, unes pinzellades de color que converteixen les hortes en autèntiques galeries d’art a l’aire lliure. Sempre he pensat que si Van Gogh s’hagués instal·lat a Móra d’Ebre en lloc d’Arles només hauria pintat presseguers en flor.

Al costat del riu, les orenetes poblen l’aire amb el seu constant anar i venir des dels carrers del poble fins a la riba per pessigar el fang amb el qual construeixen els nius. Les cueretes salten sobre les roques caçant mosquits i l’abellerol, que acaba d’arribar de l’Àfrica, es pren una papallona per esmorzar als filferros de la llum. ¡Bon profit!

A un pam de l’aigua i a tota velocitat passa el blauet, la fletxa blava, potser l’ocell més bonic de la fauna ibèrica, incansable arponer que recorre el seu tram de riu mil cops al dia xiulant al paisatge.

Les libèl·lules patrullen sobre les llentilles d’aigua, per les quals treu el cap una tortuga i salta una madrilla. Les granotes rauquen, el cucut canta a la llunyania i, més a prop, la puput. Tot això i molt més és la primavera a la riba de l’Ebre: un escàndol d’aromes, de sons, de colors i de textures, una delícia per als sentits, la plenitud de la vida, que no s’haurien de perdre.

Si volen comprovar-ho els recomano que, per exemple, viatgin fins a Flix i recorrin la seva passejada fluvial. Aquí el riu es va agafar temps i li va venir de gust dibuixar una filigrana, un revolt de gairebé 360 graus amb el qual forma un dels meandres més meravellosos de tot el seu recorregut. Flix (del llatí, flexum) és al mig.

Després es poden acostar a la Reserva Natural de Sebes, a la sortida del poble, per visitar la colònia de cigonyes, contemplar els cavalls de la Camarga o disfrutar còmodament de l’observació de corbs marins, bernats pescaires, gambes, ànecs i la resta d’aus aquàtiques des dels aguaits, aquells observatoris de fusta que permeten veure’ls sense ser vistos. Amb una mica de sort, és possible que vegin la gran dama de l’Ebre: la llúdriga.

Els explico tot això perquè vull compartir amb vostès el meu profund amor per les Terres de l’Ebre, recentment declarades Reserva de la Biosfera per les Nacions Unides, un paradís en què he tingut la sort de viure moments de plenitud en la naturalesa i que ara, una altra vegada, es veu amenaçat pel que jo anomeno el PHI: el Pla Hidro-Il·lògic que insisteixen a perpetrar des de Madrid.

De riu a canonada. Si l’aigua és la sang de la naturalesa i els rius en són les venes, l’Ebre és la nostra artèria aorta. Des que neix a Fontibre (Cantàbria) fins que cedeix les seves aigües al Mediterrani a l’illa de Buda (Sant Jaume d’Enveja), recorre gairebé mil quilòmetres de longitud donant forma a una gran serp d’aigua, de 85.000 quilòmetres quadrats de superfície, que travessa la meitat nord-oest de la Península, creant la vall més fèrtil i alguns dels paisatges fluvials més espectaculars del sud d’Europa.

Però això era quan el riu era respectat i distribuïa la seva aigua tal com ho va disposar en el seu moment la naturalesa, atenent al seu objectiu principal, que no és un altre que el de produir vida. Ara no. Des que els especuladors urbanístics i financers van descobrir el seu potencial, el gran riu ha passat a convertir-se en una canonada d’aigua gegant que ara es talla aquí, ara es desvia allà, el continc en aquest punt o el faig rajar per aquell altre.

Camps de golf al mig de grans extensions seques, camps de blat de moro on la naturalesa dicta blat, urbanitzacions en antics deserts que multipliquen per cent les vivendes del poble més pròxim. ¿L’aigua del riu? ¿Cabal ecològic? ¿Naturalesa? ¿Sostenibilitat? Això a ells els sona a xinès. Els neotransvasistes només saben tallar, emmagatzemar i especular. La naturalesa els importa ben poca cosa.

Segons els experts, en circumstàncies normals, l’Ebre podria estar aportant al delta un cabal de fins a 18.000 hectòmetres cúbics a l’any. No obstant, actualment aquesta aportació acostuma a quedar-se per sota dels 5.000, insuficient per atendre les seves necessitats hidrològiques, les que permeten que el delta no només mantingui la seva biodiversitat i la productivitat dels seus cultius, sinó que se sostingui i no s’enfonsi. Estem parlant de l’existència o no del tercer aiguamoll més important del sud d’Europa després de Doñana i la Camarga.

El delta de l’Ebre és un mirall trencat gegant. Amb una superfície de 330 quilòmetres quadrats d’arrossars i llacunes, dóna forma al parc natural més important de Catalunya. Un paradís per a les aus aquàtiques que es manté de puntetes sobre el nivell del mar, sobre el qual s’alça a penes mig metre.

Però l’Ebre està esgotat de mantenir aquest equilibri. No pot més. De fet, durant bona part de l’any ja no desemboca al mar, sinó que és el mar el que puja per la llera. La falca salina, la proporció d’aigua marina que li guanya el pols a l’aigua dolça remuntant l’Ebre, ja arriba fins a Tortosa, a gairebé 50 quilòmetres de la desembocadura. No obstant, el Govern central pensa que l’Ebre segueix sent excedentari, i per això, perquè la seva aigua no «es perdi» al mar, segueixen obstinats a segrestar-la i atendre altres usos i serveis qualificats d’«interès públic». Com si respectar la cultura, la història i el paisatge dels 180.000 habitants de les Terres de l’Ebre no fos d’interès públic. Com si conservar i garantir la pervivència del parc natural i permetre el desenvolupament d’una de les nostres principals indústries agroalimentàries, la de l’arròs, no fos d’interès públic.

¿Un luxe, diu? El ministeri que dirigeix Miguel Arias Cañete, que demostra tenir una autèntica obsessió amb l’Ebre, afirma que reservar els 7.000 hectòmetres cúbics a l’any per al riu que demanen els experts i reclama el Govern de la Generalitat és excessiu, «un luxe que ja no ens podem permetre». ¿Luxe? Els arrossars del Delta ¿són un luxe? El turisme de naturalesa associat al parc natural ¿és un luxe? La confraria de pescadors Verge del Carme de Sant Carles de la Ràpita, amb gairebé cent anys d’història, que proveeix la llotja més gran de Catalunya de productes de primeríssima qualitat gràcies a les aportacions de l’Ebre al mar, ¿és un luxe? Els pobles, les tradicions, la història, la cultura de la seva gent tan íntimament lligada al riu, ¿un luxe?

El Govern del PP considera que el tram final de l’Ebre en té més que prou amb un cabal de 3.000 hectòmetres cúbics. Per a la resta del seu cabal té altres plans. Per exemple, la construcció de prop de 30 nous embassaments i grans basses de reg que crearan altres 440.000 hectàrees de regadiu (la meitat de les quals ja existeixen).

Però això no passarà. En primer lloc perquè Brussel·les, que ja atén la reclamació de la Generalitat, no permetrà que s’arruïni un patrimoni natural tan important. Però sobretot perquè la gent de les Terres de l’Ebre i tots els que els donem suport no consentirem que al nostre gran riu li robin ni una gota més d’aigua, ni que a la seva naturalesa li extreguin ni una gota més de sang. Lo riu és vida!

Autor: Jose Luis Gallego.

Font El Periódico.

Anuncis
Posted in: Ebre