El Conflictiu Preu de l’Aigua

Posted on 8 de gener de 2015 per

0


Una quota fixa elevada en el rebut no incentiva l’estalvi i penalitza els que en consumeixen menys

Durant els anys 90, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hi va haver un fort conflicte sobre els preus de l’aigua. El moviment protestava contra augments considerats injustificats i excessius. La intensitat del conflicte va ser tal que va ser denominat guerra de l’aigua. El tema torna a ser conflictiu a Catalunya davant els fortíssims augments dels últims anys, que han seguit els avanços en la privatització del sector.

Hi ha molts arguments per defensar que l’aigua no hauria de ser un negoci privat sinó un servei de titularitat pública. Però les decisions polítiques han anat en sentit contrari. L’empresa de distribució d’aigua en alta ATLL va ser privatitzada en una operació que ha resultat un fiasco que amenaça de costar milions d’euros al pressupost públic. I a l’AMB es va perdre una ocasió important per municipalitzar el servei (com sí que es va fer fa uns anys a París) i la distribució a nivell domèstic és molt majoritàriament privada. Es tracta d’un tipus de servei que els economistes denominen «monopoli natural», que per les seves pròpies característiques no permet la competència de diverses empreses sense disparar molt els costos. Per dir-ho d’una manera simple: no és eficient que coexisteixin diverses xarxes de canonades que arribin als mateixos llocs.

Tothom entén que els preus lliures per a una empresa que monopolitza un recurs tan essencial serien totalment abusius i amb devastadores conseqüències socials (com ha passat en molts llocs del món). Malgrat la titularitat bàsicament privada, l’Administració local té una gran capacitat de regulació sobre els preus que aprova cada any. Però capacitat de regulació no significa que s’exerceixi de la manera més adequada.

Una regulació activa al servei dels ciutadans ha de considerar un doble aspecte. Primer, limitar al màxim els beneficis de l’empresa privada controlant que els costos declarats siguin justificats i no amaguin ni una gestió ineficient ni beneficis il·legítims amagats. Habitualment la regulació es limita a donar per bons els costos declarats de les empreses, ja sigui per inèrcia o, encara pitjor, pel que es denomina captura del regulador (que el regulador no defensi els interessos públics sinó els de l’empresa). Quan això passa, les empreses no tenen cap incentiu per ser més eficients (¡la suposada plaga de les empreses públiques!) i poden presentar com a costos el que són beneficis amagats, com quan l’empresa contracta serveis a preus inflats a empreses subsidiàries.

El segon aspecte, extremadament important, és que la regulació de preus hauria d’incidir activament no tan sols en els preus mitjans cobrats per les empreses sinó en l’estructura de preus. Una adequada aproximació socioambiental a la política tarifària hauria de diferenciar clarament entre, per un costat, els consums bàsics -imprescindibles per a una vida digna, un dret humà segons les Nacions Unides-, i, per l’altre costat, els consums prescindibles, en els quals és bo que els preus incentivin l’estalvi. No es tracta de subvencionar en general l’ús de l’aigua sinó que els consums bàsics siguin accessibles a preus molt baixos, que els que més consumeixen paguin molt més i, sobretot, que no es talli el subministrament a ningú amb dificultats per pagar.

¿Com es poden concretar aquests principis? En primer lloc, s’haurien de reduir al màxim els components fixos, que es paguen independentment de si es consumeix poc o molt, ja que no incentiven l’estalvi i penalitzen els que consumeixen poc.

Una possible fórmula seria fer pagar una petita quota (excepte a aquelles persones que tinguessin dificultats de pagament) que doni dret a consumir una quantitat per càpita mensual molt bàsica sense cost addicional i, a partir d’aquí, anar incrementant els preus en la mesura que el consum per càpita s’allunya del bàsic. Aquest sistema de blocs creixents ja s’aplica a l’AMB, però en la pràctica els preus per metre cúbic a vegades són més elevats per a famílies amb baixos consums per càpita que per a famílies amb consums més abundants a causa dels efectes d’una quota fixa elevada, una insuficient diferenciació de tarifes entre consums bàsics i consums elevats i sobretot pel fet de no considerar el nombre de persones que viuen a la llar al definir els blocs tarifaris (excepte per a famílies de més de tres membres, que poden demanar l’ampliació dels blocs).

Els detalls sobre com implantar tarifes més adequades socialment i ambientalment s’han d’estudiar i debatre de forma transparent i aprenent de bones experiències com les de Sevilla i Arenys de Munt, on s’apliquen tarifes que tenen en compte el nombre de persones que viuen a l’habitatge.

Autor: Jordi Roca Jusmet, Catedràtic d’Economia de la UB.

Font: El Periódico.

Advertisements
Etiquetat: