100 milions per posar fi a un colador salat

Posted on 4 de febrer de 2015 per

0


En el judici que el desembre passat va asseure tres exdirectius de les mines del Bages -i subsidiàriament Iberpotashal banc dels acusats per delicte ambiental derivat dels lixiviats dels runams, els advocats de la defensa van posar l’accent en la deficient situació del col.lector de salmorres a l’hora de conduir aquestes aigües salobres cap al mar, que és l’objectiu amb què es va construir ara fa més de mig segle. Els lletrats de la defensa -i en això van coincidir pèrits de l’acusacióvan quantificar en més de mig miler les ruptures i vessaments que ha registrat aquesta infraestructura des de la seva posada en funcionament, amb les consegüents afectacions en el seu entorn. Per tant, l’anunci que ha fet la Generalitat (tal com informava Regió en l’edició de diumenge) que enguany posarà a concurs la concessió de la construcció de la nova canonada, estimada en uns 100 milions d’euros, ha de suposar un avenç ecològic notable, malgrat que per a la majoria de la ciutadania aquesta és una infraestructura que passa pràcticament desapercebuda, tot i la seva dimensió. De fet, aquesta conducció és fruit d’una reivindicació històrica, que té les arrels l’any 1926, però que no va acabar veient la llum (el col.lector existent) fins a la dècada dels vuitanta i que ja ha quedat desfasada pel fort desgast que causa el material salobre que s’hi evacua.

Els orígens d’aquesta infraestructura es podrien situar en una denúncia que van presentar el matrimoni format per Antònia Burés i Esteve Torrents. Apareixen com els protagonistes de la primera protesta oficial en contra de la salinització de les aigües.

Sense saber-ho, el 1926 es van convertir en els primers que denunciaven públicament un delicte de contaminació de l’aigua. Un delicte ecològic que, en aquells moments, no estava ni configurat dins el sistema judicial com a tal.

Mig segle empantanegat

Segons es recull en l’article El col·lector de salmorres del Llobregat. Una urgència desatesa durant 60 anys, de José María Milagro (Revista Espais, 1986), i en el llibre Cum grano salis. La sal i la potassa a Súria (1185-1982), d’Albert Fàbrega, no va ser fins que s’hi va posar Aigües de Barcelona que la denúncia va agafar volada. No va ser, però, fins al 1930 que el plet va agafar rellevància. Les mines ja funcionaven des de feia set anys i el problema de la salinització del riu Llobregat començava a treure el nas. Aigües de Barcelona va detectar nivells alts de clorurs i, preocupada per la qualitat de l’aigua de boca que arribava a la capital catalana, segons es relata en els textos, va denunciar el fet el novembre del 1930. A la denúncia s’hi van afegir altres entitats agrícoles i industrials, i tot plegat va fer que la defensa de les aigües del Llobregat contra la contaminació salina es convertís en una causa comuna en l’opinió pública.

Motivat per aquest moviment, es va crear la Comissió per l’estudi de la salinitat de les aigües del Llobregat (CESALL), que va quedar constituïda el maig del 1932, poc temps després que s’instaurés la República. La comissió va emetre aquell mateix any un informe en el qual es demanava la construcció d’un col·lector des de la conca potàssica fins al mar que recollís les aigües residuals de les fàbriques d’obtenció de clorur potàssic i també les procedents de tots aquells pobles i indústries situats als marges dels rius Llobregat i Cardener.

La CESALL va funcionar amb sort diversa entre el 1933 i el 1967, quan va ser suprimida per decret. Entre el 1939 i el 1956 hi va haver sobre la taula quatre projectes diferents. Cap no va arribar a bon port. Les obres per fer el col·lector de salmorres no van arrencar fins al 1982, 56 anys després que el matrimoni d’industrials bagencs posés la primera denúncia.

El setembre del 1988 entrava en servei aquesta obra llargament esperada i potser la més significativa de tot el Pla de Sanejament de Catalunya. Aquest llarg col·lector, de 120 quilòmetre en total, s’inicia en dos brancals, el del Cardener a Cardona (39 km) i el del Llobregat a Balsareny (23 km), que conflueixen a Castellgalí, per continuar resseguint el Llobregat en una conducció única (58 km) fins al Prat de Llobregat, més enllà de la planta depuradora. Està construït en canonada de fibrociment i és capaç de transportar un cabal màxim de 150 l/s.

Una concessió per un període de 25 anys que pagaran Generalitat i empreses usuàries

La intenció de la Generalitat, tal com informava aquest diari diumenge, és que la infraestructura es comenci a construir l’any que ve. Ara caldrà que hi hagi una empresa que vegi rendible la fórmula que plantejarà el Govern.

En concret, el que es proposa és posar aquest projecte a concurs, de manera que l’empresa que se l’acabi adjudicant n’assumirà el cost de construcció. A canvi, obtindrà la cessió, per un període de 25 anys, de l’explotació i manteniment del col·lector. És a dir, per compensar i recuperar la despesa feta en l’obra, aquesta empresa ingressarà durant aquestes dues dècades i mitja els cànons que s’estipulin per fer el manteniment de la canonada (que pagaria la Generalitat) i, sobretot, per la utilització de la infraestructura. En aquest cas, doncs, seran les empreses que necessiten abocar les seves aigües salobres a través d’aquesta conducció per dur-les fins al mar les que hauran de fer efectiu el pagament estipulat a la concessionària del col·lector.

El que es planteja és un desdoblament, és a dir, la construcció d’una segona canonada, que aniria pràcticament en paral·lel a l’actual. La instal·lació que s’ha de fer nova és la que està situada al Bages -dos ramals que surten de Cardona i de Balsareny i que conflueixen en un de sol a Castellgalíi fins a Abrera, ja que el tram des d’aquest punt fins al seu abocament al mar es va renovar l’any 2009.

Font: Regió7

Anuncis
Etiquetat:
Posted in: Sense categoria