La municipalització de l’aigua a Terrassa. Resposta a Mina i a l’alcalde

Posted on 12 de Març de 2015 per

0


La municipalització de l’aigua a Terrassa. Resposta a Mina i a l’alcalde

La Taula de l’Aigua de Terrassa vol donar resposta al que considerem una campanya tendenciosa i de promoció de la gestió de Mina Pública d’Aigües de Terrassa, amb el clar objectiu de decantar l’opinió de la ciutadania perquè es mantingui en els anys la seva concessió en els serveis d’aigua a la ciutat de Terrassa.

No tenim res a dir dels objectius fundacionals, sense ànim de lucre, de Mina Pública de Terrassa, i de la inversió feta a l’any 1943 per portar l’aigua del Llobregat a la nostra ciutat.Els recursos econòmics privats que es van invertir en l’execució de l’obra quedaran completament compensats amb la concessió que se’ls va atorgar, per un total de 75 anys, que finalitza el 31 de desembre del 2016; s’ha cobert la inversió realitzada amb escreix i ha tingut com a objectiu la maximització de beneficis, com a empresa privada que és.

El que ens preocupa és el present, qui té la majoria de les accions i el control d’Aigües de Terrassa, amb el que això comporta de cara al futur més immediat, és Agbar (Suez) una empresa transnacional que monopolitza el 80 % de la gestió de l’aigua a Catalunya, amb un suposat abús de competència amb els comptadors a l’àrea metropolitana (AMB) i que fins fa poc operava sense contracte de concessió a diversos ajuntaments de l’AMB; regularitzat fa poc en un procés opac i sense un procés de licitació.

No és d’estranyar que la nova direcció d’Aigües de Terrassa hagi endegat aquesta campanya mediàtica per dir tot el que suposadament fa bé, experiència, col·laboracions socials de la seva fundació, inversions, etcètera. I sigui molt curosa a l’hora d’aplicar increments tarifaris en aquests últims anys. Els números parlen per si sols, en la nova tarifa social de l’aigua a Terrassa, on Mina d’Aigües en treu rèdit publicitari i social, només ha aportat, durant el 2014, poc més del 7% de la despesa, que ronda els 3.000 euros, i l’Ajuntament n’ha assumit la resta, al voltant de 38.000 euros. Si pensem en la bona feina feta en els anys de concessió queda en evidència la inversió realitzada, on 400 Km dels 650 km totals de canonades són d’uralita. O bé les avaries continuades a la canonada de subministrament d’Abrera a la ciutat, denunciades per veïns i paleses en les darreres notícies de mitjans, amb inversions promeses des de 2001 que no s’han realitzat per millorar la xarxa i evitar aquest tipus d’incidents. Podem seguir parlant del rendiment de la xarxa associat directament a les inversions, d’un 76% segons dades de la mateixa Mina Pública d’Aigües de Terrassa, comparats amb el 92% d’Aigües de Mataró o el 81% d’Aigües del Prat, ambdues amb gestió pública. És a dir, a Terrassa es perd el 24% de l’aigua.

No ens enganyaran, la mateixa Agbar (Sorea) en altres ciutats , com per exemple Martorell, va pactar, a canvi de la pròrroga de la concessió per 8 anys més, millorar les infraestructure s i no pujar les tarifes durant els dos primers anys. La primera promesa, no la van complir i la segona va comportar que els dos anys següents a la congelació de les tarifes pugés el rebut de l’aigua un 84%. La gestió de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona també la controla Agbar, segons un estudi de Facua, és la ciutat espanyola de tot l’Estat espanyol amb les tarifes més cares. Només l’últim any el rebut de l’aigua va pujar un 16%, i des del 2007 fins al 2014 l’increment ha arribat al 45,8%, segons una informació del Periódico, provocat per les privatitzacions a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per part d’Agbar i la també privatització en alta d’Aigües Ter Llobregat. Les privatitzacions, també anomenades concessions, només fan encarir el preu de l’aigua a la ciutadania.

La gestió de l’aigua, un dret humà bàsic, no es pot deixar en mans de l’especulació i el benefici mercantilista, que comporta la gestió privada. No podem permetre que per falta de recursos econòmics es talli el subministrament a famílies vulnerables.

En aquest sentit, no és de rebut l’afirmació de l’alcalde, el senyor Jordi Ballart, que diu: ¿La rendibilitat econòmica és compatible amb els beneficis socials”. Tota rendibilitat guanyada per l’empresa privada és inversió i millora de servei que no es realitza al servei d’aigua de la ciutat i que marxa fora de les nostres fronteres.

Taula de l’Aigua de Terrassa

Font: Diari de Terrassa

Advertisements
Posted in: Sense categoria