Article – El fiscalitzador no fiscalitzat (Molins de Rei)

Servei municipal d’aigua: el fiscalitzador no fiscalitzat

El servei municipal d’abastament d’aigua és d’obligat compliment per tots els municipis segons recull l’article 25 de la llei de bases reguladores del règim local de l’estat espanyol. A més és d’obligada acceptació per part dels ciutadans, és a dir, no es pot donar la circumstància, des de l’òptica legal, que algú tingui el seu habitatge legalitzat i no s’abasteixi d’aigua des del servei municipal. És curiós que malgrat això, és l’únic servei que no va repercutit en l’apartat corresponent de despesa del pressupost municipal. La resta de serveis privatitzats (recollida d’escombraries, neteja, manteniment, jardineria i un excessiu etc) tenen la seves partides a la part de despesa donat que els diners per pagar les contrates, surten directament de les arques municipals. En aquest cas, la totalitat del cost del servei el paguem els ciutadans directament des de la nostra factura.

El fiscalitzador….

A nivell pràctic, el servei d’aigua i la corresponent facturació que se’n deriva, és una manera de controlar des de l’òptica de la gestió economica, la ciutadania. Per això, entre d’altres, en la factura de l’aigua (que en el cas de Molins de Rei és trimestral) es cobren la part corresponent a la taxa de tractament de residus a l’ AMB i la corresponent al sanejament que correspon a aquesta mateixa entitat. També es cobren, de manera no reconeguda a la factura, els beneficis industrials de l’empresa que presta el servei i el cànon de l’aigua.

Això ens porta per una banda a constatar que en el fons es considera impossible viure sense aigua, i que aquesta ha de tenir uns estàndards de qualitat elevats per poder ser consumida amb normalitat, és a dir, la subministrem potabilitzada per tal que no la beguis del Llobregat directament. Per altra, aquesta mateixa constatació se’n va a norris ja que els serveis privatitzats posen els beneficis industrials dels concessionaris per davant del dret universal d’accés a l’aigua, de tal manera que malgrat que no pots viure sense aigua , sinó pagues, te la tallen (l’aigua i de retruc una part de vida).

no fiscalitzat

Un cop constatat que el servei d’aigua serveix com a ens fiscalitzador donat que ens cobren d’altres conceptes en aquesta factura ja que és un coll d’ampolla on tots anem a parar, sorprèn la poca fiscalització que suporten els concessionaris per part dels ajuntaments.

Això que suposa en el cas de Molins de Rei?

Suposa, saber per Aqualia, i no pel propi Ajuntament que no té dades pròpies que

• Actualment, i derivat del contracte de concessió del 1998 i amb algunes modificacions posteriors, Aqualia posa al servei del contracte 10 persones a jornada completa i una persona a mitja jornada. Els perfils i el que cobra Aqualia per cada una d’aquestes persones apareix a la documentació oficial. Malgrat això, l’Ajuntament no ha trobat el temps en aquests 17 anys d’establir un mecanisme per saber si efectivament les 10,5 jornades diàries s’estan executant. El que és el mateix, l’Ajuntament no pot assegurar que hi hagi 10.5 persones treballant en el servei.
• Ha estat impossible saber quina és la xarxa que es va entregar a Aqualia el 1998. Si que sabem quina és la xarxa que tenim avui: gairebé la meitat de la xarxa és de fibrociment. Aquest material més enllà del efectes nocius per la salut (la pols que se n’allibera és molt perillosa per la salut si es respira i entra al cos. El 1999 la Unió Europea en va prohibir l’ús i a Espanya se’n va prohibir l’ús, comercialització i instal·lació el 2002). A més d’això, és un material fràgil, instal·lat fa molt de temps i també es reconegut que és el gran causant de les pèrdues de la xarxa (aigua que circula pels tubs, i que aprofitant esquerdes en surt i es perd en el terreny).

També sabem i en aquest cas amb dades facilitades per part de l’ Àrea Metropolitana de Barcelona (l’Ajuntament no sap/no contesta) que:

• el nombre d’aforament és 24 vegades superior a la mitjana de l’ AMB. Els aforaments són uns dispositius que fan entrar una determinada quantitat d’aigua dintre de la vivenda cada dia, quantitat que és fix amb independència de la que es consumeix, i que fa que es perdi la resta. Perquè ens entenguem, si una família de 4 membres gasta 400 litres/dia i el seu aforament en subministra 1000l/dia, els 600l no consumits es perden , van al clavegueram i la família els paga.
• Sabem que el 20% de l’aigua introduïda a la xarxa no arriba a cap habitatge i es perd. Això en el cas de Molins l’any 2012 va suposar que dels 1.668.770.000 litres introduïts a la xarxa, 333.754.000 litres (sí, sí, més de 300 milions de litres) es van perdre. Ens hauria de fer vergonya, ambiental i econòmica, acceptar amb normalitat aquest assumpte. També sabem que el màxim rendiment de xarxa va ser l’any 2005 quan es va arribar a gairebé el 84%, però que s’ha perdut qualitat i ens hem instal·lat en aquest 80% i no hi ha cap previsió que això millori.

Amb tot això, quins temes cal que posem sobre la taula:

1. Calen objectius polítics, ambientals i econòmics clars sobre el servei de subministrament d’aigua. Alguns dels quals, a la vista del que hem anat desgranant em semblen objectius: millora del rendiment de xarxa, substitució d’aforaments i del fibrociment. Millora del gust i que l’aigua de l’aixeta sigui bevible.
2. Cal un reconeixement sincer i legal respecte el fet que el rebut de l’aigua incorpora un tribut municipal no reconegut: el cànon de l’aigua. Aquest tribut el paguem els ciutadans amb la nostra factura (sense que aparegui explicitat que així és) i Aqualia l’ingressa a l’Ajuntament que en fa la consignació corresponent als pressupostos municipals. Per tal que ens fem una idea, els pressupostos per aquest any indicaven un ingrés de 154.941,52 euros, i si sumem el corresponent als 17 anys que portem de concessió signifiquen un total de 2.322.709,66 euros.
3. En el període del servei privatitzat, el preu del metre cúbic mig que paguem ha passat de costar 0,4155 euros el 1999 a 1,3534 euros el 2014, el que suposa un increment del 325%.

També es constatable que la qualitat no ha augmentat en la mateixa quantitat (ni gust, ni rendiment, ni substitució d’aforaments ni del fibrociment). Per tant, la pregunta és de calaix: que se n’ha fet del cànon municipal?

Per tant, més enllà d’un reconeixement legal del tribut municipal, cal un debat polític rigorós sobre l’ús que se’n fa. Si aquests gairebé 2 milions i mig d’euros ingressats per l’ajuntament s’haguessin destinat exclusivament a millores en el servei, en quina situació estaríem avui?

4. La municipalització. Els ciutadans de Molins hem aconseguit en tot això, pagar l’aigua un 325% més cara, que continuï sent imbevible, tenir una xarxa que continua sent insostenible ambientalment i amb materials que cal substituir, pagar un tribut sense que es reconegui i no tenir cap control sobre en que es gasta.

Per tant, cal no perdre de vista que l’objectiu dels ciutadans no és un altre que garantir-nos el dret d’accés a l’aigua (que és un dret humà reconegut internacionalment): tenir la millor aigua al menor cost. És evident que el sistema actual no ens acosta a aquesta fita i que a més, hem regalat el coneixement i el control del sistema a una empresa.

Aquest primer objectiu de “màxima qualitat a menor preu” no hem de renunciar a acompanyar-lo amb el de la recuperació del control democràtic d’un servei que és municipal, i per tant, és de totes i tots els ciutadans de Molins de Rei. Per tant, cal dipositar-lo de nou a l’interior dels serveis tècnics municipals i establir els mecanismes perquè el control polític sigui ciutadà.

Josep Raventós i Fornós

Per més informació sobre la campanya de remuinicipalització a Molins de Rei cliqueu aquí.

Etiquetat: Articles, Molins de Rei

Posted in: Sense categoria