Posa’t al dia en 10 minuts

(darrera actualització: abril 2014)

Aquest apartat és un resum de la situació de l’aigua avui a casa nostra i que treballem des d’Aigua és Vida. Clicant sobre cadascun dels enllaços que hi ha al text podràs accedir a informació més detallada sobre l’aspecte assenyalat. Per començar, una dada: mentre al món el 90% de les connexions d’aigua les gestiona el sector públic, a Catalunya el percentatge es redueix al 10%.

Naixement d’Aigua és Vida i problemàtiques abordades

Si bé ja fa temps que venim denunciant el procés de mercantilització que està vivint l’aigua, la Plataforma Aigua és Vida es presenta en roda de premsa davant la seu de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) el 9 de novembre de 2011. En ella es denuncia el desmantellament del sector públic de l’aigua a Catalunya i els riscs que suposarà la privatització de l’empresa pública Aigües Ter – Llobregat, que abasteix l’aigua en alta (des dels rius fins als dipòsits municipals) a prop de 5 milions de persones.

Aigües Ter – Llobregat (ATLL)

Així, des d’Aigua és Vida s’impulsa una moció per a que els municipis afectats per la privatització puguin expressar-se en tant que copropietaris de l’empresa, incloent-hi als de les conques del Ter i del Llobregat. La presentació de la moció compta amb la participació del que fou gerent d’ATLL entre 2004 i 2007, Antoni Salas. A dia d’avui, 32 municipis que aglutinen a més d’1.200.000 persones ja s’han oposat a aquesta privatització. Alguns municipis com Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès (amb tots els colors polítics) denuncien que la privatització és inconstitucional, i Rubí ha presentat un recurs al TC en aquest sentit . La Generalitat fa cas omís dels reclams del territori i continua endavant el procés de privatització, al qual s’hi presenten numeroses al·legacions. Les al·legacions no són acceptades i Aigua és Vida presenta recurs de reposició, que també serà menystingut.

Posteriorment s’obre el concurs per a que les empreses privades puguin fer-se amb la gestió d’ATLL, i s’hi presenten AGBAR i ACCIONA, cadascuna amb aliats peculiars. Pel camí ATLL aprova un augment de tarifa del 70% (que ja fa de per sí l’empresa viable i sanejada en 10 anys). El concurs s’adjudica a ACCIONA el 6 de novembre de 2012 i dos dies després surt a la llum que aquesta empresa podrà tocar el preu de la tarifa d’aquí a 5 anys -sobre una concessió de 50 que li reportarà uns 1700 milions d’€ de benefici. [Un cop decidida l’adjudicació, l’empresa perdedora (AGBAR) presenta recurs davant l’OARCC (Organisme Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya), un organisme unipersonal de dubtosa transparència. A pesar de tot, la formalització del contracte es fa el 27 de Desembre de 2012, just a temps d’entrar en els comptes del mateix any. Les presses del Govern busquen descomptar 1000M€ del dèficit, tot i que el deute d’ATLL (prop de 700M€) l’assolirà la Generalitat.

Menys d’una setmana després de la firma oficial, el dia 3 de Gener de 2013, l’OARCC dicta en favor d’AGBAR, considerant que l’oferta guanyadora hauria d’haver estat exclosa del concurs.

A partir d’aquest moment, s’inicia una llarga etapa judicial que inclou recursos de la Generalitat i d’ACCIONA contra la decisió de l’OARCC, organisme que depèn del departament de Presidència de la pròpia Generalitat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya desestima els recursos en sendes resolucions de Març i Juliol de 2013, i a més ratifica l’anul·lació de l’oferta adjudicatària, ordenada per l’OARCC.

Davant aquesta decisió del TSJC, a la Generalitat només li queda apel·lar al Tribunal Suprem i ho fa, entrant en un litigi que pot durar anys. La Generalitat ha demostrat ser la més ferma defensora del procés de privatització, assegurant al consorci guanyador una resolució favorable del conflicte, amb la garantia de retornar la inversió i abonar les indemnitzacions establertes al plec del contracte.

Ni Acciona ni Agbar, volem ATLL en mans públiques.

Gestió municipal a Barcelona i Àrea Metropolitana

El conflicte amb la corporació privada Aigües de Barcelona, AGBAR, i les seves filials (SOREA, SGAB, etc.) ve de lluny, i adquireix una nova dimensió quan el gegant SUEZ n’adquireix, el 2009, el 75%, quedant el 25% restant per a La Caixa. Així, esclata el conflicte laboral dins d’AGBAR, amb acomiadaments massius i els treballadors en peu de guerra. La multinacional, que ja havia estat implicada en múltiples trifulques i fracassos en les seves aventures per Amèrica Llatina durant els ’90, continua tot i així amb la seva política mercantilista (lluny de la vocació de servei) i de repartiment de dividends entre els seus accionistes (més de 300 milions d’€ només el 2009) en lloc de reinvertir-los en la xarxa d’aigua.

El principal escàndol esclata el 2010, quan un jutge treu a la llum que la companyia opera sense concessió a Barcelona i califica la gestió d’AGBAR d’”il·legítima” i la tarifa que cobra d’”il·legal”. Posteriorment es descobreix que són 23 els municipis on AGBAR opera irregularment. Davant d’aquests fets les denúncies no s’han deixat de succeir. Lluny d’haver-hi una depuració de responsabilitats públiques i privades, el 6 de novembre de 2012 (dia en què s’adjudica també ATLL a ACCIONA i que ens porta parlar dedimarts negre per l’aigua) el ple de l’Àrea Metropolotina de Barcelona pretén regularitzar la situació aprovant la creació d’una empresa mixta, participada en un 85% per AGBAR, que inclou no només l’abastament d’aigua sinó també el sanejament, tasca duta fins a la data per EMSSA, empresa pública que també desapareix. El volum de negoci d’aquesta nova empresa és de 10.000 milions d’€ anuals. L’adjudicació es fa a dit, sense concurs públic, a 35 anys i sense justificació tècnica. Totes les al·legacions a aquest procés, que inclouen també fortes reserves per part de la pròpia ACA, són desestimades. La premsa internacional del sector s’afegeix a la incredulitat.

Les implicacions d’aquesta nova empresa mixta per la ciutadania són nefastes. Es calcula que al llarg d’aquests 35 anys pagarem uns sobrecostos valorats en 4.342€ per família, o el que és el mateix, tindrem el mateix servei o pitjor però pagant 124,1€ més cada any. De fet els costos que paguem la ciutadania de Barcelona pel servei d’aigua ja eren fins llavors un 350% superiors al preu de l’aigua que ATLL li subministrava a AGBAR. Si comparem l’estructura de costos actual amb la que seria pròpia d’un servei basat en l’interès general, veiem que més de la meitat del que paguem són costos il·legítims no associats al servei de l’aigua.

Els abusos que suposen la gestió mercantil avui a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana tenen la seva cara més amarga en els talls d’aigua a persones que per dificultats econòmiques no poden fer front al rebut. El 2011 els expedients d’inici de talls d’aigua van ser 25.000, i el 2012 la xifra es multiplicar pràcticament per 3. Davant d’aquesta situació nombroses entitats han format l’Aliança contra la Pobresa Energètica i posar sobre la taula el debat del model de gestió dels serveis bàsics.

Pel camí AGBAR s’ha trobat implicada en diversos casos de corrupció: el desembre de 2011 la seva Fundació pacta amb el Consell General del Poder Judicial obrir un espai per a fer formacions als jutges en matèria d’aigües, acord insòlit per la seva naturalesa i en plena contradicció amb el desenvolupament normatiu del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament, aprovat per l’ONU un any abans. De fet, el mateix jutge que tragué a la llum la situació irregular d’AGBAR ha tingut un recorregut peculiar de llavors ençà. Al febrer de 2013, AGBAR, junt amb la FEMP i el BBVA, engega un programa formatiu en matèria de gestió de l’aigua destinat a Alcaldes i gestors locals, que són els que tenen competència en aquesta matèria; els noms dels seus directius han sonat en primera plana en la trama de les ITV que pretenia col·locar càrrecs polítics afins a grans empreses privades; i el Grup AGBAR ha estat el màxim donant a la Fundació Trias Fargas -415.000 €-, que ara està sota investigació per desviació de fons. Tot plegat facilitat per l’intercanvi de cadires entre els dirigents d’AGBAR i l’administració pública (Àngel Simón, actual director general d’AGBAR, fou gerent de l’antiga AMB).

Resposta a la situació

Des de la Plataforma Aigua és Vida es denuncien totes aquelles accions en les que l’aigua és tractada com una mercaderia i no com un dret humà fonamental, un bé comú. Els motius oficials que porten a privatitzar-ne la gestió han estat contínuament desmuntats, fet que constata que promoure una gestió privada ja no és una opció tècnica ni econòmica, sinó ideològica. L’aigua s’ha convertit en un actiu financer més, ha passat de ser font de vida a ser objecte de desig per part dels mercats, que procuren fer-se amb aquest mercat captiu, en el que tothom consumeix sí o sí. El cas d’ATLL exemplifica prou bé aquesta situació.

Com que les polítiques d’aigua s’apliquen al món local és aquí on es treballa més -per exemple a través de les mocions-; tanmateix, atès que les directrius vénen marcades per organismes estatals o internacionals, també en aquests camps cal treballar. Així, s’ha creat la Red Agua Pública, que agrupa diferents plataformes a favor de la gestió pública de l’aigua de l’estat espanyol; el Moviment Europeu per l’Aigua, el seu homòleg a escala europea; i s’ha impulsat una Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per treure la gestió de l’aigua de les lleis del mercat. La ICE ha recollit més d’1,8 milions de firmes arreu d’Europa i ja ha aconseguit que s’exclogui l’aigua de la nova directiva de concessions de la UE, mentre continua el seu tràmit parlamentari europeu.

En tots aquests espais Aigua és Vida hi participa, es coordina, dóna i rep suports dels altres moviments.

Campanya per la remunicipalització

El debat sobre la gestió de l’aigua ha deixat d’estar monopolitzat pel discurs a favor de la gestió privada, i les veus a favor d’una gestió pública, no mercantil i democràtica comencen a aflorar amb força. De fet, municipis com Arenys de Munt o el Figaró – Montmany han recuperat la gestió de l’aigua els últims anys, i a nivell estatal només l’any passat 150.000 persones han vist com l’aigua dels seus municipis tornava a mans públiques, en un procés que es coneix amb el nom de remunicipalització.

El procés s’està impulsant arreu de Catalunya, i en només dos anys han aparegut col·lectius i plataformes a Barcelona, Terrassa, Girona, Lleida, Tarragona i Osona, per citar-ne alguns exemples, treballant amb l’objectiu de remunicipalitzar el servei.